EL PONT TRENCAT

Flairava a romer i a espígol per la pista pedregosa que portava al pont trencat. L’aroma de les herbes estimulava el seu pas i la transportava a aquells dies d’estiu de fa tants anys on de matí es llevava amb el desig agarrat a la gola i al pit. Com un constipat dolç que es queda amb tu per uns dies. El constipat va anar a més. Enfebrida d’ell, es va quedar tot l’estiu. Cada dia a la tarda, anava pel camí que avui trepitjava i que la conduïa al seu amant. Cadascú eixia d’un costat del camí i a la meitat es trobaben, ni per tu, ni per mí. Fins i tot el ritme compassat de les seues passes, feia que es trobaren enmig guarits de la xafogor de l’estiu, sota el pinàs ben a prop del pont. Aleshores s’intercanviaven paraules que entraven molt endins del cor. I silencis carregats de ganes i de foc, que els cremava per dintre i per fora. I així, suats i banyats, es desfogaven damunt la pinoxa tova que feie de matalàs. Els seus cossos s’inflaven i fins i tot l’aire era voluptuós LLuïen a terra plens de besos frescos com les fulles arruixades per la pluja d’estiu, que enlluernen el paisatge net de la muntanya.

Un dia van soterrar una carta dins d’una botella, com desitjos del seu amor llançats a la mar. Ella ho havia vist a una pel.lícula, era una càpsula del temps. En vint anys tornarien i veurien si s’havien complert. Els feia gràcia, eren tan joves. Amos del temps, la vida era un joc, un camí per descobrir, un pont per traçar. Mai es cansaven, mai es saciaven, i tan estiraven l’amor que havien de tornar de correguda, cadascú a sa casa, ben a prop de fer-se de nit.

Però l’amor es va acabar. Com acaben les grans coses, poc a poc, sense adonar-te’n. Cada dia es veien més tard, el foc del desig no els espentava tan depressa, i ja no conjuntaven les seues passes. I va arribar un moment que es trobaven en un punt diferent del camí del pont trencat. Feia mandra encetar el camí. L’anhel es va domesticar. El pont era massa lluny.

Amb les pluges de la tardor, ofegades les darreres brases de la foguera, s’acabà l’amor. I cadascú pel seu costat, va agafar el fardell i se’n va anar a rodar pel món. Nous camins per obrir. Nous amants. Nous desitjos per cercar. Un amor jove, adolescent, s’havie fet vell massa depressa.

Al cap dels anys ella va tornar. Vint anys passen ràpid. La cosa va passar com comencen les grans coses, poc a poc, sense adonar-te’n. Un dia d’estiu, de viatge amb la seua família, va passar per un poblet on va veure una senyal “El pont trencat” i les paraules li rondinaren dins del cap, camí cap al càmping on havia decidit amb el seu marit i les nenes, passar l’estiu. I així, com qui no vol la cosa, el pont trencat passà a formar part dels seus pensaments. I cada dia abans d’alçar-se sentia el desfici agarrat a la gola, d’una terra que flairava a romer i a espígol. Serpentejava el seu cos inquiet que no es saciava amb les carícies del seu marit. Un amor vell que no havie sabut fer-se jove.

I l’amor es va acabar. Una família trencada. Li van fermar la porta per sempre. Qui volia una dona inquieta, immadura. Ni el marit, ni la familia, ni ningú. Els ulls li feien xirivites de tan de pensar en el seu passat. Així que va tornar.

Quan va arribar, el primer que va fer, és albirar des del balcó de sa casa l’horitzó, i no s’ho podia creure. No hi era el pont trencat, ni l’illa on vivia ell. Baixà ràpid pels carrers i li va costar trobar el camí, car estava ple de romigueres, i de pedres del barranc que ningú havia netejat. Envalentonada s’endinsà dins d’ell, camí del pont, que segur estava amagat, com s’amaguen els grans amors mentre els estàs vivint. Serpentejava la muntanya i caminava, a troços, a un tir de pedra de la mar que ruixava el seu rostre clavillat dolçament de minúscules gotetes d’aigua que rebotaven amunt pel cop de l’aigua estavellant-se contra les pedres. El camí s’anava fent nítid mentre el recorria.

Mirà cap amunt i vegé el pont trencat, mentre s’avivava alhora el glatir del seu cor. Anava de pressa cap al pinàs on es van estimar. Amb desfici ferotge feu un clot en la terra. Urpes de fera buscaven l’elixir de l’amor, el secret. Allí estava el seu desig: “que dins de vint anys ens tornem a trobar”

Ell no vingué. No aleshores. Vint anys caminen a destemps.

I s’estirà a la terra mentre les branques del pi ventaven el seu anhel. I somià amb els seus dits cercant noves rutes en el seu cos tou i excitat, del pubis a la gola, dels pits al melic, del clatell a l’esquena, voltejant. Cap al pont trencat.