PINZELLADES

Inspirat en les il.lustracions de PINZELLADES I GUSPI

http://maijo-gino-art.blogspot.com/

Miquel tenia per costum anar cada dissabte de matí al mercat del barri. Agafava el seu maletí de pintures i s’asseia al banquet de pedra d’un raconet ombrívol, protegit de l’esguard de la gent que passejava sense pressa per fer la compra. No li agradava fer espectacle de la seua tasca, car només es dedicava a agafar apunts, encara que no de paraules sinó de colors. Així, primer es passejava per les diferents parades abans de triar aquell recer que li permetia veure sense ser vist tan a penes. Gaudia aleshores de la parada de verdures de la sinyo Carme, tota ben arregladeta amb els basquets reblerts de fruita i verdura que cobrien els escassos sis metres quadrats de tonalitats brillants i matisades de tots els colors imaginables. Fruïa només contemplant la pell rugosa i taronja de les mandarines de Borriana, o l’envoltori taronja i tibant dels palosantos de la marjal. Tomates roges i morades fetes de plecs i replegs que portaven encara l’oloreta dolça de la terra humida de la collita. Bajoquetes, pèsols i llentugues d’enciams amb tots els gradats del verd, grans i cruixents com rams de flors comestibles. Albergines allargadisses vestides a ratlles morades i blanques, estaven tan ben posadetes en el basquet, unes al costat de les altres, que donava gust veure-les, un regal de colors que animava la seua mà d’artista anhelant de copsar amb els pinzells el secret de la vivor del mercat.

Tico, el carnisser escuarterava el pollastre per a la paella de Senteta, que venien els fills a dinar el diumenge, i mentre l’escoltava lamentar-se de cóm s’havia pujat la vida i s’abaixaven alhora les pensions, disposava animada i ordenadament llonganisses, xorissos i mortadel.la de color rosa que Senteta vegé i demanà per a fer les rues dels berenars dels néts.

Enfront els germans peixcaters vigilaven que el gènere, pescat per la nit, romanguere fresc posant-lo vistós damunt del gel picat. Oraes refulgents i platejades del Grao convivien harmoniosament amb la sèpies de Guatemala i gambes de Vinaròs.

I tot es desenvolupava com cada dissabte amb consonant cerimònia: les dones feien cua i demanaven el gènere, algunes, les més atrevides tocaven les peces per fer la millor tria, i eren ateses per tenders somrients i alegres amb ganes de vendre. Era fàcil formar part d’aquest engranatge vivaç.

Però de sobte l’harmonia del trafec de gent, productes i paraules s’interrompé. El mercat a les onze estava tan concorregut que començaren les dones a demanar tanda i guardar-se la cua les unes a les altres mentre se n’anaven a comprar a una altra parada, amb tan mala sort que, unes per espavilades i altres per descuit, començaren a colar-se les unes a les altres i a protestar les agraviades fent una remor que s’inicià en la parada de la carn i continuà pel peix fins a la verdura. Un tumult que s’estengué tan apresa com els romanços d’amors i traïcions corrien pel barri. En pocs minuts, el mercat era una cridòria de paraules lletges i espentes seques. En la verdura es caigué una dona grassoneta damunt les maduixes i els plàtans, i tot seguit arramblà amb les pomes i la caixa de pintures del Miquel que caigué damunt del llenç que havia començat a pintar i ho empastifà tot. Aleshores una hèlix de colors, formes i crits giravoltà afagant velocitat d’atracció de fira, cada cop més depressa i xuclà el color de les verdures, el peix i fins i tot de la roba de la gent que romania astorada amb els ulls ben oberts agafant-se on podien per no ser engolits pel vent furient i xuclador.

Va passar tot tan depressa que a Miquel no li donà temps de reaccionar. Agafà la dona com va poder per a que no fos aspirada pel remolí violent fins que va passar el turment. Dones, xiquets i tenders es miraren a ells mateixos i els uns als altres i, tot havent comprovat que estaven sencers i sense cap esgarró, se n’adonaren que els colors havien desaparegut. Així, en la parada de verdures, les pomes, tomates i taronges semblaven una mateixa cosa d’un to tan blanc i malaltús que feien un poc de nosa. Els pollastres, i conills de tan lívids que eren, semblaven cadàvers de xicotets monstres extrets d’un planeta antic i malvat. En la peixcateria, les escates de les oraes, minuts adés platejades i refulgents, eren neu molla que es confonia amb el gel de la parada i ho omplia tot d’una cendra blanca i estranya. Fins i tot el cabell de vells i xiquets ere canós, sense distingir-ne d’edats, i els vestits, sabates i mitjons eren blancs, d’un blanc pesat i descolorit.

La pesantor del blanc, caigué sobre l’ànim esqueixat de Miquel i s’esvaí per uns instants. Per sort no durà massa el desmai, als pocs minuts obrí els ulls. Una veu de noia tral.larejava una cançoneta apegalosa. Miquel mirà al seu voltant i vegé unes sabatetes blanques que seguien rítmicament la cançoneta que cantava la noia. Un pompó de filaments de tots els colors del món, creixia com una flor en cada sabateta. Miquel somrigué, no volia formar part d’un univers descolorit i trist i la presència de la noia, aparegué com una ratxa d’aire fresc dins la tristor del mercat.

- Cóm et diuen noia?

- Guspi-contestà mentre feia un passet al davant amb les seues sabatetes de ballarina i s’inclinava dibuixant una graciosa reverència.

Guspi, semblava una noia divertida i desimbolta, l’única nota de color en la tristor que s’havia convertit el mercat.

- I cóm és que portes colors en les teues sabates Guspi?

- Les meues sabates són com la llum d’emergència dels edificis, com la gepa dels camells, o la cisterna d’aigua quan plou que ens salva de la secor de l’estiu. Tinc una reserva de colors com qui té una reserva d’energia. Aquestes coses passen de vegades, potser tu no ho has vist perquè ets un artista i els artistes esteu quasi sempre voltejats de colors. Però de vegades hi ha apagons. Només hi ha una manera de retornar el color al mercat i a tota aquesta gent: hauràs d’apropar el pinzell als filaments de les meues sabates, cercar el color que vullgues i pintar de nou el mercat tal i com el recordes en el teu llenç. Només així tornara a ser tot com adés.

Miquel va fer cas a la noia. Aparegueren de nou les tomates amb els seus plecs i replecs, cabells rossos i galtes rogenques, rostres morens i faldilles verdes, bruses a flors i albergines a ratlles. I com una glopada espessa i de tots els colors, a mesura que Miquel pintava en el seu llenç es pintava la realitat. I amb els colors, les rialles, i amb les rialles la cridòria. I amb la cridòria el bullici. I amb el bullici, la vida.

Guspi, es despedí de Miquel amb un bes en cada galta. Quan el besà, ell sentí un lleuger esbatec dins del seu cor, que de nou s’omplí de color i d’alegria alhora que xicotets filaments multicolors començaren a créixer en les seues esportives velles que l’acompanyaven en les escapades dels dissabtes.

I seguí pintant des del raconet ombrívol, lluny de la vista de la gent mentre tral.larejava una cançoneta que li va durar tot el matí.