FORA DE SISTEMA

En aquell supermercat les etiquetes estaven al darrere de les persones, enganxades del coll com una escapulari de paper que penjave per detràs. O al voltant de la munyica fent una pulsereta de fil amb un penjollet de cartró, que semblava el “tot inclós” d’alguns hotels del Carib. Cadascú tenia un preu, però quan posaven a la cistella iogurts, formatge o oli, les caixeres els cobraven com si tal cosa per a dissimular. Ningú sabia perquè portava l’etiqueta, i per què era obligatori per anar a la tenda, però tots se la penjaven sense fer més calendari. Hi ha tantes coses que no s’entenen, que una més, no importa-es deien. El cas, és que els clients eren els que estaven en venda, però ningú no s’ho imaginava o volia tapar-se els ulls davant l’evidència, que és el que sol passar també, quan alguna situació no ens agrada o va per camins que no podem comprendre. I us ho dic per experiència.

Hi havia sempre dins del súper tres o quatre persones que, d’incògnit, controlaven els clients-productes en venda per decidir a qui s’emportarien. El preu era variat, com diferents eres les persones. L’etiqueta marcava un seguit de xifres o paraules, que eren difícils de veure si no estaves a prop. Per a passar de producte a client, només feia falta que algú pagara religiosament el preu marcat en l’etiqueta, al comptat o en tarjeta, i així podies desfer-te d’ella. El que comprava, calia que no s’oblidara de demanar el ticket a la caixera, perquè així es podia tornar si alguna cosa de la transacció fallava.

Així, de tant en tant, veies un senyor de més de cinquanta anys que exia del bracet d’una noia rosa romanesa i volia convidar-la a un café. Els intercanvis eren molt subtils.

Només he conegut una persona que havien tornat dos o tres vegades. Es deia Anastasio i era un poc rebel. Estava en oferta i, ni així, es venia.

Al final va decidir arrancar-se l’etiqueta i va escapar del súper, confonent-se entre la gent del carrer. Va ser així quan es va quedar fora del sistema.

Alguna vegada l’he vist a la porta de la tenda, demanant almoina. Ho fa per a despistar. De tant en tant trau les tisores i talla el fil de l’etiqueta d’algú.

L’agranador ho posa rápidamente al poal del fem. I una altra persona alliberada. Però tot té un preu: l’escollit no podrà entrar mai més al súper.

La resta van a la tenda cada setmana, com si anaren al treball. Pensen que poden comprar els millors productes que ofereix la nostra societat tan avançada. Dóna llàstima veure’ls a tots passejar com si tal cosa. De tant en tant algú descobreix l’engany, però massa vegades no té prou diners per a alliberar-se i li entra el pànic de saber que està exposat a aquests negocis de compra venda. Encara que també està la possibilitat que es decidixca a treure’s l’etiqueta. I quedar-se fora del sistema com Anastasio. O com jo mateix que avui fa un any me la van tallar.