L’ULL CEC

El desfici començà a sentir-lo per la nit, a l’hora que apareixen les bruixes, s’esmuny el pare Noel per la xemeneia o es colen els lladres per la finestra entreoberta. Una picor a les mans i a la boca li feia refregar-se els palmells i treure i amagar la llengua rastrellada fortament per les dents, però, encara i així, les picors se la menjaven. Que no fora la varicel.la a aquestes edats, o la pigota, o qualsevol de les malalties pustulars de noms lletjos que coneixia. Així que s’estirà els llençols i d’una revolada es plantà al lavabo-qualsevol mal nocturn es solventava quasi sempre al lavabo.

Estengué les mans a l’espill i ensenyà la llengua. Semblava una presonera que s’entregava als seus captors fent-los burla, i així va ser quan va descobrir un ull en cada mà, que mirava fixament l’espill com un ull de peix. A la llengua n’aparegué un altre d’ull que s’obria i tancava i li feia pessigolles al paladar amb les pestanyes que també havien crescut llargues i risades. Es veu que la parpella el protegia per a que no es mullare massa. De fet quan tancà la boca, l’ull dormia.

Candela se’n tornà al llit amb tres ulls més que no sabia per a que els gastaria. Però tenia tanta son que tres d’ells es tancaren de seguida. Mentre dormia, va deixar, previsora, les mans fora de la tapanta: els ulls de peix vigilaven que no entrara cap lladre.

Al matí, mentre s’aclaria les dents, va obrir l’ull-llengua i va veure de prop milers de bombolletes blanques que semblaven l’escuma de la mar embravida, i el raspall de dents com una enorme pinta que desembolicava la mar de bandera groga. El remolí d’aigua li rentà les lleganyes. Estirava la llengua Candela, mentre es llavava les mans i els ulls de peix miraven impasibles els alicatats de la pica. La calç de l’aigua tacava augmentada, tota la griferia.

Una cua de cavall, els llavis repassats amb roig melocotó i un poc de rímel a les pestanyes dels ulls de tota la vida, i ala, al carrer a veure si descobria alguna utilitat per a la nova adquisició ocular.

Candela passejava amb les mans al darrera com un vellet desfeinat, i vegé les coses per l’altre costat. Així s’adonà que Pere tenia la cara ben bonica sí, però un cul de poca traça i un poc de gepa a l’esquena. A més era un xerrador cregut. De la mateixa manera Raul, tenia un cos molt atlètic pel darrere, malgrat que el seu posat fora incert i un poc malcarat per davant. També va descobrir altres coses que no li feien massa gràcia, per exemple era capaç de veure el que deien les mal anomenades amigues a les seues esquenes, ja que, aprofitant l’avinentesa, Candela havia aprés a llegir els llavis, i se’n va emportar més d’un desengany. Raúl, per contra, no deia res pel darrere.

Aquest poder li va durar només una setmana, el temps justet per veure les coses d’una altra manera. Al vuité dia, els tres ulls van desaparèixer de la mateixa manera que van venir. A les mans conserva un lluna en cadascuna, una ombra del que va passar. Ara mai s’obida que les coses poden veure’s del dret i l’inrevés, que tot depén del punt de vista.

Amb l’ull llengua, va llepar el cos i els ulls de Raul i va descobrir com s’obrien els poros de la seua pell al seu pas, i com li feia sigolletes amb les pestanyes al pit i al melic, i més avall i tot, i com l’iris es transformava del cau del llop, a l’esmeragda de l’illa que van formar a partir d’eixe moment els dos junts. Quan l’ull llengua va també desaparéixer, continuà fent camí, i cada vegada era capaç de veure més coses amb l’ull cec que, com un trau, continuava tatuant la seua llengua.

I és que una vegada has vist, mai més pots deixar de veure.