QUATRE MINUTS DE FELICITAT

Arribava el Nadal i era temps de bons desitjos i regals. Elvira va demanar una nina amb els seus complements: una pinta per als cabells , dos vestidets per a canviar-la, un carret i llençols i roba per a vestir el cabasset. Tot va arribar a punt i hora com cada nit de Reis, embolicats els regals amb paper brillant roig i daurat, Però a més de tot això va rebre un present molt especial que no havia demanat: era un penjoll que acabava amb una cartereta redona amb un missatge a dins “ací has de guardar quatre minuts de felicitat cada dia”. Elvira, encara que molt encuriosida, ho va trobar molt estrany perquè-pensava-la felicitat es té o no es té, no es regala. Però el penjoll era tan bonic que se’l va posar per a lluir-lo al coll i va sentir com la felicitat entrava dolceta dins del seu cos, com un suc de taronja en un dia d’estiu. Van passar els anys i la nina i els seus complements van anar envellint-se i trencant-se alguns vestidets de tant d’usar-los. Del carret de la nina ni us conte que de tanta matraca que li va donar només li va durar tres anys. Quan en tenia catorze, un dia que estava més avorrida que un gínjol, va mirar els calaixos a veure que trobaba i ahí estaven els quatre minuts de felicitat que se’ls va penjar enseguida al coll. En plena adolescència, on les coses no rutllaven sempre com volia, va ser una sort trobar l’obsequi i va comprendre aleshores que la felicitat també es regala i que es multiplica per quatre quan no te la quedes només per a tu. I així va ser quan li ho va obsequiar a una bona amiga. El suc de taronja tornava a escurar-li la gola com un desig dolç i suau.