RESPIRAR MÚSICA

Pasqual Ferrer era un músic afamat que tocava el violí. Sempre que podia, s’escapava al poble per a assajar les melodies que després interpretava a l’auditori de Castelló. Anar al poble li donava vida: allí respirava música.

Al poble vivia l’Anna, una veïna, que tenia sa casa al pany d’enfront de la de Pasqual i des del seu balcó podia veure l’habitació on ell  assajava, car aquest sempre tenia la finestra oberta  per a que entrara l’aire fet de sóns acompassats. I és que l’aire d’Ares replegava les notes de qualsevol partitura i les portava a la finestra de Pasqual, com un pardalet porta el menjar a les seues cries. Quan açò passava, Pasqual  inspirava profundamente, i aguantaba un poc  la respiració com si fes exercicis d’apnea. Llavors les notes romanien   per un instant en la seua ànima, i les gaudia un moment abans de soltar-les en forma de melodia a través de la vareta del seu violí.

Un dia que feie molt de vent, l’Anna tragué al seu balcó un paper on estava escrit el duo per a violí i violoncel d’Erwin Schulhoff. En una bufegada de vent que li va desfer la cua i gelar les galtes, les notes van anar a parar a la finestra de Pasqual. Aquell dia, ell, que abans no havia reparat amb ella, li dedicà una mirada i un somriure a mig fer, un instant abans d’obrir de bat a bat les portes de la finestra, dirigir el seu cos cap al carrer i començar a tocar.. La petita cambra de Pasqual es va convertir en un escenari improvisat i el carrer en un teatre, quan els veïns de cada casa,  en sentir la música,  van començar a eixir a veure què passava i es van quedar bocabadats en escoltar la interpretació.

Aquell dia, mentre entre la casa d’Anna i Pasqual hi havia un fil estret que els unia-un fil musical-i menys distància que mai, tot el poble d’Ares va respirar música. I és que, encara avui, es recorda un dia d’estiu de molt, molt de vent…