ACOLORATS

Adela era com un llibre obert, la veies vindre de lluny.  Segons el seu estat d’ànim,  se li tenyia el pèl de colors. Així quan estava trista apareixia amb un blau grisenc, com una velleta canosa, quan estava contenta el pèl era el verd viu dels tarongers després d’una rentada de pluja,  i quan tenia classe de literatura, eixia amb el cabell rosa fucsia. Pau  li donava classes particulars de literatura i li recitava poesies dolcetes a l’orella. Açò la tenia encesa tot el dia, tant que per la nit a casa ja no podia aguantar més  el mal de panxa de la passió retesa. Aleshores la roba li cremava, se la treia de sobre amb un estiró i  quan tirava cap a la dutxa i es mirava a l’espill,  el seu baix ventre era una provocació d’un color intens. Xavier, el seu amant, estava encantat amb aquella nòvia  que semblava eixir del decorat d’un teatre de revista. Eixe polsim un poc excèntric d’ella, el posava tant inflamat que els seus dits feien corbes en el cos estés d’Adela. El fucsia, aleshores,  no podia ser més intens.

Després d’estimar-se com a descosits, el seu cabell escampat en el coixí tornava a ser d’un rosa pàl.lid, com les floretes del llençol on  dormien.

Fins que tornava a ser dilluns.