ABSÈNCIA

-  Què em passa doctor?

- Que vosté té una vida molt avorrida. I està absent de la seua vida. Té absència.

El diagnòstic del metge em va deixar fora de joc. Esperava que li receptés unes pastilles o que li fera una valoració de llibre: transtorn obssessiu, depressió, mania. Un camí per recórrer amb garanties. Però enlloc d’això es va atrevir a dir-li a la meua dona que tenia una vida molt avorrida. Tant com per a fugir. Tant com per a abstindre’s de participar-hi. I això, d’alguna manera, m’afectava a mi. Formaria jo part d’eixe manyoc de presències sense sentit en la vida d’ella? Hauria de moure alguna cosa d’eixes xicotetes rutines compartides que tant ens havia costat teixir al llarg d’aquests quaranta vuit  anys de convivència i tant bé ens anaven? Vaig sentir, per primera vegada, en aquests vuit mesos d’anar al metge, que la seua malaltia, m’implicava. Em vaig sacsejar. Com un còmplice d’un assassinat. Un desassossec em  va recórrer l’esquena i vaig tremolar.

A la meua dona el comentari del metge li va passar sense pena ni glòria, ja què,  com ben bé havia dit ell, estava absent també del que li deia. Però jo, inquiet,  de camí cap a casa, vaig començar a repassar cadascuna de les xicotetes coses que omplien el dia a dia  de la vida de la meua dona. I de la meua. Ella es llevava ben de matí per preparar-me el desdejuni. Ho havia fet sempre des de que les nenes eren menudes Ara, quan  fa més de tres anys que va volar l’últim pollet del niu, seguia fent-lo disciplinada. Ningú com ella sabia calfar la llet al seu punt i posar les cullerades justes de sucre i cafè a la tassa. Ningú com ella replegava els estris del desdejuni i escurava per tenir la cuina enllestida abans de fer els llits. Ningú posava el cobertor amb la caiguda exacta a cada costat, sense fer cap ruga al llençol, tot ben polit. Anys i anys d’entrenament per tindre la casa de revista per a les visites que es presentaren  en qualsevol moment. Jo valore molt l’ordre i la previsió.

Ningú amb tant de detall que comprava cada dia una barra de pà menuda al forn de Sigró un poquet més lluny de nostra casa, perquè al de l’Amat els panets són més grans i sempre sobra una punteta (no m’agrada que sobre ni que falte res). Ningú feia el  dinar com ella (tinc un menu que li vaig confeccionar per a cada dia amb els ingredients calculats per a dos, no m’agraden les sorpreses).

I tot això ho pensava jo  a soles mentre passejavem cap a casa, i la meua dona, els ulls més enllà del carrer, més enllà dels semàfors, més enllà de les veïnes que vam trobar i saludar, estava en alguna vida desconeguda per mi. Quan tornava a ella i la mirava, una altra tremolor em recorria l’esquena. Alguna cosa incontrolada passava, que no es podia solucionar amb pastilles.

La clau en la porta i vam obrir casa. Vaig engegar l’ordinador per veure el correu. Una foto de Carla, la nena de la major, la que viu a Barcelona,  que va néixer fa sis dies . La meua dona de camí cap a la cuina es va assomar al meu despatx i va mirar de gaidó l’ordinador: la foto era tan gran que omplia tota la pantalla. De sobte va entrar, la va mirar de front i va somriure “quina xiqueta més bonica!”. Semblava que havia tornat d’una dimensió desconeguda. Resolta, es va girar cap a mi i em va dir “avui no podré fer el dinar que haig d’anar a treure un bitllet per conéixer  la meua néta”. Malgrat els meus precs per a que ho planificarem tot per a més endavant (ja he dit que no m’agraden les sorpreses) no em va fer cas. Se’n va anar sense atendre a raons.  Les cames encara no em toquen en terra, i la tremolor no m’he desfet d’ella. Així que vaig tindre que buscar una opinió professional.

El metge em va dir que tenia un poc d’ansietat i segurament una vida molt avorrida, que em recomanava treure’m un bitllet per a anar a Barcelona. “El que siga abans de patir d’absència” vaig pensar. Així que pensat i fet.

     Després de pujar al vagó, vaig  tirar per la finestreta del tren el menú setmanal trencat en xicotets trocets             que volaven més enllà dels  marges de la via. Semblava el confeti que llancen les noies des de les carrosses el dia de la cavalcada de les festes. O els granets d’arròs del dia de la nostra boda.

    Quan es  va posar el tren en marxa, vaig caure en què no havia avisat ningú de la meua arribada. Seria unasorpresa. Esperava, amb força, que a la meua família li agradaren les sorpreses més que a mi. Vaig riure  amb ganes  de la meua pensada, el cap enfocat a la pantalla de la televisió que tenia al davant. Tenia ganes de conéixer a Carla, què bonica era!

    Incomprensiblement quan va començar el traquetreig,  la tremolor havia desaparegut.