Sandra i Tere havien discutit feia anys i no es parlaven.
Si me pregunteu no sabria dir-vos el motiu. Va donar la casualitat que es van
trobar a la consulta del psiquiatra sentades al sofà de la sala d’espera. A
Sandra, roja com una pebrera, li va eixir un “hola” de compromís que va
correspondre amb un altre hola de la boca mig tancada de Tere. Després les dos
van refugiar-se darrere de la revista HOLA!. Es van treure les jaquetes perquè
feia calor i, al cap d’una estona, van entrar a parlar amb el metge. Després de
visitades van girar cadascuna per una cantonada i oh sorpresa! quan arribaren a
casa van veure que cadascuna s’havia posat damunt la jaqueta de l’altra. I avui
farà un any que estan al penjarrobes sense posar-se-les i sense desfer-se
d’elles, esperant que alguna mà bondadosa les torne al puesto.
Que tossudes!!! Si era l'excusa perfecta per fer les paus. "Mira és que em vaig endur sense voler la teva jaqueta, vins a tornar-te-la. Tu tens la meva?"
ResponderEliminar:DDD Tot un any!!! Clar, cada cop és més difícil!!!
Molt divertit i original el teu conte.
Gràcies Carme. Es veu que les jaquetes eren iguals igual que la tossuderia de les dos amigues.
EliminarVaja...crec que no els va agradar trobar-se a la consulta...
ResponderEliminarM'encanta aquest conte, tens un cap que val milions!
Abraçades amiga!
La tossuderia de les persones, m'alegra molt que hages vingut una altra vegada a la blogosfera Rosana, i que ens retrobem amb un nou conte, mira jo et voldria parlar de les malalties mentals en les que les dones i els homes es pensen estar en posicions d'estima quan és simple caiguda en la malaltia,et parlaria més clarament, però em sembla que si vols més informació pots passar-te pel meu bloc a l'article "Final d'un camí, la psicosi".
ResponderEliminarEl conte m'ha agradat i has posat en evidència els mals tràngols que passen les persones malaltes psicològicament quan s'hi enfronten a un altre i són en les velles amistats quan és més difícil pair una normalitat, és en l'amor de l'amistat que quan es podreix sempre ens deixa un clau clavat al cor, de per vida amb un amic o amiga, tots el tenim.
Una abraçada
Vicent
t'has fet esperar ....bon conte mira tu que les tossudes es van trobar i encara que segueixin entossudides el fet de l'intercanvi de jaquetes diria que és una senyal que no han interpretat be
ResponderEliminarHola Roxana.
ResponderEliminarTambé podría ser que tinguessin un cert apego a la jaqueta de l´ altre, i ara si ara no, el final quedaren cambiades.
Molt bó l´escrit.
Petonets, Montserrat
Costa afluixar, per què ha de ser així? Per què ens entossudim, amb el es que et treus de sobre quan esborres diferències, som ben complicats els humans.
ResponderEliminarJo no vull tenir la jaqueta de ningú a l' armari que em recordi aquesta feblesa cada vegada que la veig, vull que les jaquetes abriguin els seus amos i es puguin trobar de tant en tant i anar a a passejar juntes ;-)
Curt i contundent relat, explica perfectament les situacions en què cap de les dues persones fa l'esforç per acostar-se a l'altra. Esperem que algun dia es posin l'abric i arribin a fer l'intercanvi.
ResponderEliminarMolt bo! Que no ens passi mai a nosaltres! ;-)
ResponderEliminar