ESPERANT ORDRES

Ja era divendres y Laura es passava des del dimecres  tots el dies esperant ordres. Al principi no li agradava gens, donat el seu caràcter viu i propens a prendre la iniciativa, però al final es va acostumar i no pegave un pas sense que li hagueren dit que ho fere. Tot va ser un procés que es va acabar el divendres quan Laura  es  va convertir definitivament en un robot. La transformació primer la començaren els dits del peus  que es van tornar de ferro, després els peus , les cames i els braços. Al final es va afegir el tronc. Només el cap humà governava un  cos robòtic que en cada ordre que obeia es tornava més autòmata. Dos llargues setmanes  van passar des de que el cap prenguere de nou la iniciativa de conduir tot el cos que es va convertir altra vegada en humà .

D’OLIVERES I ALTRES

Estimada amiga:

M’agrada la teua olivera, intuïda, de llum  que dibuixaves en la darrera carta. Jo, per no voler ser menys,  vaig tindre ganes de dibuixar-ne una, i la vaig trobar a la marjal de mon pare, diumenge passat quan vam anar a veure’ls. A l’hora de fer la migdiada,  vaig carregar-me la cadira plegable, una fulla de periòdic i l’estoig i em vaig clavar al caminet davant l’olivera, no massa a prop per tindre millor perspectiva. No m’ha quedat malament, de moment està al despatx, penjada en una de les parets a l’espera de trobar un lloc millor. El meu home quan la va veure em va dir que està bé però que les oliveres el que tenen de  bonic és el tronc i que en la meua no s’apreciava molt eixe tronc entortollat  que parle de la vida i del pas del temps com les rugues dels vells. I jo, que no el té així  perquè és el que veig, car en la meua el tronc està tapat per les fulles, que , ja ho diu mon pare,  “aquesta olivera s’ha de podar”.

Quan vaig al despatx,  el mateix, és bonica però li falta treballar més el tronc, i jo torna-li la tropa al xic, que és la meua olivera, que és així i tal i qual i penso dintre meu que un dia d’aquestos li haig de fer cas a mon pare i esporgar-la.

Avui, una setmana després he tornat a la marjal i he volgut escriure’t la carta a la vora de l’olivera per sentir com el vent em gela les galtes i com mou les fulles que  segueixen tapant el tronc. Però enlloc d’açò hem anat a passejar els gossos perquè avui han adelantat l’hora i es farà més prompte de nit, com m’avisa ma mare al veure que m’estiro més del compte al sofà. Pegar la volteta per la carretera alhora que passegem els gossos i llencem el fem als contenidors de la carretera de la Plana, és un dels rituals de cada diumenge a la tarda. Avui, mentre el sol feia el seu viatge cap a l’oest per amagar-se darrere les muntanyes, la lluna  iniciava el seu, endevinant-se com una teranyina redona si miraves en direcció cap a la mar. Em deixo portar per Bongo, el gosset blanc que em passeja i em duu on ell vol anar, cap al final de la carretera, buscant l’herba de la vora del camí per revolcar-se. Darrere,  el meu home amb Rufo, fa fotos al cel i a  la sèquia cada vegada que el gos s’atura per fer les seues necessitats o per saludar a altres congèneres que s’assomen treient el nas per les reixes de les alqueries. El sol ja està ponent-se rere les muntanyes i disemina la seua energia tenyint el cel amb unes tonalitats taronja. Veig fins a tres avions que solquen el cel deixant un estel també color taronja i penso que  semblen cometes. Si giro el cap a la mar, veig la lluna cada vegada més blanca, cada vegada més brillant, un retall perfecte, redó, en un cel blau fosc. S’està fent de nit. A l’altra part, al regne del sol ponent, les palmeres, pins, magraners, canyissos i alqueries formen una massa negra i neta, sense detalls,  com dibuixats en tinta xina. Una bandera negra onetja en una casa també negra. Els perfils es tornen essencials. Només queda un cometa com un fil que travesse un cel d’un taronja esmorteït. Les llumetes de les faroles, groguenques, il.luminen la carretera, per no perdre’ns en el camí de tornada.

Quan me’n vaig a casa, des del cotxe, veig encara l’olivera, tota fulles, engronxant-se, mentre sembla que em digue adéu.

EL PENJARROBES

Sandra i Tere havien discutit feia anys i no es parlaven. Si me pregunteu no sabria dir-vos el motiu. Va donar la casualitat que es van trobar a la consulta del psiquiatra sentades al sofà de la sala d’espera. A Sandra, roja com una pebrera, li va eixir un “hola” de compromís que va correspondre amb un altre hola de la boca mig tancada de Tere. Després les dos van refugiar-se darrere de la revista HOLA!. Es van treure les jaquetes perquè feia calor i, al cap d’una estona, van entrar a parlar amb el metge. Després de visitades van girar cadascuna per una cantonada i oh sorpresa! quan arribaren a casa van veure que cadascuna s’havia posat damunt la jaqueta de l’altra. I avui farà un any que estan al penjarrobes sense posar-se-les i sense desfer-se d’elles, esperant que alguna mà bondadosa les torne al puesto.

SENTIMIENTOS LÍQUIDOS

Sara se enfadó con su médico el jueves por la tarde y el viernes ya se encontraba mejor. Hacía tanto tiempo que no se enfadaba con nadie que esa aparente contrariedad lejos de dañarla, le fue la mar de bien. De todos los sentimientos que había olvidado en su larga travesía por la depresión, el enfado fue el primero en salir. Con el enfado Sara se desprendió de   un cúmulo de energía que la empujó hacia adelante, y la rescató del agujero donde estaba. Fue el pistoletazo de salida de los otros sentimientos que se pusieron ordenados y en fila a partir de entonces: la alegría, la autoestima, el amor hacia sus hijos y su pareja. Decidió que ningún sentimiento debe ser ignorado porque lo que no se acepta produce un tapón. Desde el día del enfado sus otros sentimientos se fueron deshaciendo y hasta se volvieron líquidos y después, con el tiempo,  salieron de nuevo por todos los poros de su piel.

CANVIAR LA VIDA

Les dos complien anys el mateix dia. Marta  tenia quaranta nou anys i Elisa només vint-i-tres. El bar que van llogar per celebrar-lo, estava ple de guirnaldes i globos de colors. I un  grapat d’amics comuns sobretot del cor on assatjaven cada dijous per la nit. Fent una escolteta, Elisa li va proposar a Marta canviar la seua vida per la d’ella. I pensat i fet, com si foren cromos de xiquets, o com un nou vestit d’aniversari,  van intercanviar les seues vides. Una bona jugada, va pensar dintre seu Marta, guanyaria més anys de vida. Però l’intercanvi no va ser gens profitós per a ella ja que Elisa estava sempre deprimida. Marta, en els seus quaranta nou anys,  era un persona molt positiva que tirava sempre cap avant i gaudia de cada instant. Es dedicava a netejar cases però alhora feia massatges i cantava al cor,  la seua gran passió. Quan van fer l’intercanvi,  Marta se’n va adonar que no havie fet cap bon  negoci. Un poquet tard va aprendre la llicò. Mentre Elisa estava més contenta que unes castanyetes, ja que ella sí va saber fer un bon tracte: encomanava l’alegria allà on anava que era el que li mancava en la seua vida anterior. L’intercanvi va durar només una setmana, el suficient per a que les dos aprengueren la lliçò: que amb l’edat no construim gàbies, és amb  l’actitud que no depén d’edats sinò de voluntats. I conte contat, conte acabat.

MINIVACANCES A LA PLATJA

LES ULLERES

Katia portava ulleres per veure millor els problemes. Quan algun ejercici de matemàtiques no l’entenia es posava les ulleres i ho veia tot clar: de seguida agafava llapis i llibreta i feia el plantejament per a resoldre’l. Cal dir que Katia anava a cinqué de primària, que és el moment on més dificils són els problemes  de matemàtiques.

Una vegada,  estava discutint amb els seus pares  perquè no volia menjar-se el dinar que li van escudellar. Com que la discussió entrava en un bucle que no portava enlloc, es va posar les ulleres i va ser capaç de seguida de negociar una solució. Va concloure que se menjaria el dinaret només una vegada al mes.

Així que Katia portava les ulleres dins la motxilla d’anar a escola , o bé en una  bossa menuda quan sortia a passejar amb els amics.

Un dia Katia es va oblidar les ulleres a casa, tot just quan es va trobar enmig d’un problema gros : va passejar tan lluny que des d’on estava va oblidar el camí de tornar a casa i no volia, orgullosa com era ella, preguntar-li ningú. Així que vinga a buscar per totes les butxaques de la motxilla i no trobava res. Tan sofocada estava, que la seua millor amiga , Míriam, se va oferir a acompanyar-la. Al final Katia va aceptar i quan arribà a casa la va fer entrar  la seua habitació i li va mostrar les ulleres. Míriam va dir que si ella tinguera les ulleres   les gastaria per a que la deixaren en pau dos xiquetes de classe que només feien que posar-se amb ella.

Katia, aleshores, li va dir que podia gaudir de les ulleres quan les necessitara. Se van abraçar  les dos i Katia va saber que millor que les ulleres és tindre una bona amiga al costat. Li tiraria una maneta quan les ulleres no li feren profit.