BANY DE LLUM

Era principi de mes i tocava. Aquell dia l’Anneta estengué les seues ales que tenia ben plegadetes en les espatlles feia tan de temps. De tant en tant, era precís fer-ho, tal i com li havien avisat, car sinò les ales podien fer-se malbé de no usar-les. Calia enlairar-les, que li pegara el solet, i moure-les fent esbatecs ràpids i més lents, remenant l’aire com qui mou l’aigua de la mar amb els rems per fer avançar el vaixell. Un escalfament per menesters futurs.

Anneta es disposava doncs a això, a la posada a punt mensual, quan vegé una línia blava ben gruixuda a la vorera esquerra del carrer que li portava a sa casa. Era un traç estrany que no assenyalava la meitat de la carretera per fer la clenxa a l’asfalt que marcava els carrils per on havien de transitar els cotxes, ni les ratlles grosses i blanques del pas de zebra, totes ben ficadetes en paral.lel rectes i ordenades, ni cap de les línies contínues i discontínues que significaven alguna cosa dins d’un món ple de normes.

Així que seguí encuriosida la línia blava i a la cantonada vegé el número 348 a soles sense cap significat previsible. Pensà que potser es referia als metres que media la ratlla que havia resseguit, però no, tan sols havia recorregut trenta metres si fa no fa. Un misteri. De tots és sabut que els números han d’estar ben ficadets dins de taules que indiquen percentatges o vivint en un balanç econòmic o de situació. O com a molt, formant part d’una senyal de trànsit si vols. Un número a soles enmig d’un carrer és força sospitós.

Poc després va veure escrit al terra en lletres roges paraules fora de context com “piràmide poblacional” i més endavant una pintada irreverent feta amb esprai groc a la façana de la biblioteca: “mitja per habitant”. I això no va ser tot, descobrí també unes línies verdes més finetes com un codi de barres disposat a la manera d’un pas de zebra molt particular.

Ratlles, números i lletres fora de context que desconcertaven l’Anneta.

Per tindre una visió més global va desplegar les seues ales. Des de dalt veia un món desordenat on les paraules i números havien pres els carrers. Fugiren de les taules i graelles que les empresonaren tant de temps. Anneta onejà per l’aire i des de dalt el paisatge era bellament dibuixat, ratlles de colorins pintaven façanes i carrers, mentre números i paraules es despenjaven com girnaldes en portes i finestres.

Replegà les seues ales de nou i tornà a treballar. Quan obrí la porta, notà un bany de llum en tota l’estança. Sens dubte l’espai s’alleugia per la rebel.lió i fuga de les ratlles, números i lletres que hi vivien. Respirà animada una nova vida, un aire net que presagiava un nou ordre de les coses. Quan obrí la llibreta només una paraula s’havie quedat enganxada en l’agenda per a saludar-la aquell dia: llibertat. I des d’ella va començar, animadament, a escriure-ho tot una altra vegada.