L’OU DE LA VIDA

Inspirat en els dibuixos de Maria Josep

*http://maijo-gino-art.blogspot.com/

Quasi sonaven ja les set del matí en el despertador de color rosa que li havia regalat una amiga l’hivern passat. Era un rellotge molt especial-li va dir aleshores- pots parar-lo quan vullgues, quan estigues en un moment d’eixos preciosos que fulguren com a joies dins la teua ànima, pum el pares i ja està. Tu ets l’ama del teu temps amiga-li digué amb eixe somriure tendre que sempre li encomava seguretat i pau. I les dos reien de seguida, tot i sabent que el temps s’escorre entre els dits, van retindre eixe moment compartit.

Quan s’enrecordava d’ella ara i quànta falta li feia.

Marieta mirava el rellotge de nou. Eren les sis i mitja., dins d’una estona tornaria a sonar. Els números del rellotge eren també riatllers, com una joguina de xiquets: l’una portava barret, les dues eres uns angelets bessons..i així una esfera plena d’estels i figuretes gracioses.

Feia molt que no parava el rellotge, car no podia perdre’n gens ni mica de temps. Cada dia tenia una feina que li demanava tot el temps del món. A les set del matí, quan sonava el despertador, es vestia cómoda per anar a cercar allò que li faria viure un dia més. Es preparava la cantimplora que penjava en bandolera per portar-la més cómodament. A la cintura, un grapat de claus li pegaven la volta fent un cinturó, com el d’un soldat portant la munició per a la batalla. Pujava per la torre infinita cargolant-la en inacabables voltes i, de tant en tant , panteixava i descansava per agafar de nou l’aire que s’esvaïa dels pulmons enfeblits. Cada dos pissos obria una porta que després tancava en clau. Les precaucions eren poques. Tot un dia li costava arribar a dalt. Sempre en penombra mentre pujava, mai distingia colors, ni si fora feia sol o plovia. Només, si el dia era assolellat, entrava un poc de llum per les finestretes esquitxades que s’obrien en la paret de pedra gruixuda de la torre.

I quan arribava dalt, allí estava, damunt la palla seca una gallina, cantant alegre la posta de l’ou. Un ou daurat d’una grandària d’estruç, que es clivellava quan Marieta arribava. Marieta aleshores bevia de l’ou un poquet i treia la seua cantimplora per guardar la resta del líquid esbarós que tenia unes propietats extraordinàries: la joia oval li donava un dia més de vida.

Començava després el camí de tornada, una volta i una altra, baixant el que havia pujat. Quan arribava arran de terra ja s’havie fet de nit, es tancava en casa i per a sopar bevia del líquid d’or.

Tota una feinada per poder viure un dia més.

Però avui es preguntava si valia la pena fer tot el recorregut. Mirava el rellotge amb més mandra que mai i temptada estava de parar-lo tal i com li havia recomanat la seua amiga l’hivern passat. Però calia trobar alguna cosa que li meresquera la pena per poder gaudir-la. Decidida a eixir fora a buscar-la, canvià el recorregut i encetà el camí cap al riu. Ja de lluny, senqué el soroll de l’aigua lliscant veloç el seu camí etern, i com un flash-back la transportà als dies en què corria lliure pel camp sense cantimplores ni claus penjades a la cintura. Sentia la gelor de l’aigua i la mà del sol mentre feie el mort sobre el riu, car no li preocupava aleshores ni la vida ni la mort. Dies feliços on el temps corria espaiet. Rememorant-los, romangué estesa fent una ix amb els seus braços i cames, sentint el pessigolleig de l’herba humida del costat de l’aigua. I pensà que potser faria aquest passeig cada dia, i trobà bon motiu per parar el rellotge. La senzillesa és germana de la felicitat.

Entre les herbes, vegé de sobte una cosa estranya: unes flors creixents amb filaments multicolors que s’allargaven com serpentines fins anar a buscarla. Marieta s’alçà d’un bot i vegé unes sabatetes d’estar per casa de les que naixien les serpentines. Després mirà cap amunt i trobà una xicona que li va cridar l’atenció. Portava bateta d’estar per casa i caminava tranquil.lament pel costat del riu. Els filaments de les sabatetes es movien com gallardets gronxats pel vent de ponent i lluïen, amb un reflex de colorins. La noia no digué res, es posà la mà dins la butxaca i es tragué una pedreta de riu plana i menuda que li donà a Marieta. Després se n’anà creuant-se la bateta, que ja es feie tard. Marieta la resseguí amb la mirada, mentre premia ben fort la pedreta que s’escalfava dins la seua mà i es tornava lila claret. Sentí per tot el cos una tranquil.litat de tonalitats morades.

Aquella nit li va costar adormir-se car no sabia si arribaria viva al dia següent, era el primer dia en un any que no tastava l’ou daurat. Però al final el cansament se li va apoderar i va caure com una beneita.

Al matí següent es va despertar com tenia costum a les sis i mitja. Unes sabatetes d’estar per casa amb filaments multicolors estaven al costat del llit. I dins una noteta: “Estimada Marieta, et deixo les sabatetes per a que pugues vindre al riu aquest matí a tornar-me-les. Signat: la Guspi”.

Marieta es va posar les sabatetes i va caminar per damunt d’un arc de sanmartí que li va portar com una barqueta al riu. Allí li va tornar a la Guspi les sabatetes i se’n va acomiadar.

A migdia la seua amiga la va trobar damunt del llit, fent una ix amb el seu cos, semblava una estrela mirant cap al sol. Li obrí la mà dreta que estava tancada molt preta i va veure una pedreta plana de color lila que conservava encara l’escalfor de vida de Marieta. I poc a poc, com per art de màgia, anà apareixent una paraula impresa en la pedra: PAU.

Per la nit una altra llum tremolava en el firmament.