LA PISSARRA MÀGICA

La pissarra de joguet és l´únic objecte decoratiu que va conservar Martina de la seua infantesa a l’habitació. Cada nit, quan era menuda, escrivia en guix una frase “vull viatjar a…la Xina”. Els somnis eixe dia eren de cases amb teulats corbats i barrets de palla per replegar l’arròs, ciutats prohibides i lletres dibuixades que ballaven en biblioteques majestuoses.

De matí apareixien llibres de la Xina escrits amb els dibuixos dels seus somnis i el nom del país s’havie esborrat de la pissarra de grafit, tot net i preparat per al dia següent.

Així una altra nit escrivia “Vull viatjar a…el Japó” i somiava quimonos i exhibicions elegants d’arts marcials, muntanyes nevades i ciutats ruidoses. Al matí, allí tenia els llibres damunt la taula amb els dibuixos somiats.

I així van anar passant els dies de la seua infància entre llençols, dibuixos i llibres, fent-se la idea d’un món mig viscut, mig somiat.

Al llarg del dia llegia tot el que hi havia escrit i per la nit somiava viatges i colors que quedaven estampats al llibre al dia següent.

Sens dubte la pissarra tenia un poder que Martina visqué fins la seua adolescència. El món estava al seu abast des de les baranes de l’habitació.

Però un dia els pares decidiren donar-li una sorpresa per a celebrar el seu setzé aniversari. Aprofitaren que estava a la mar passant uns dies d’esbarjo amb la seua amiga Susana per canviar-li l’habitació de dalt a baix. Quan Martina va tornar li taparen els ulls i la conduiren a l’habitació. Quan ja estava al davant de la porta, li arrencaren el mocadoret que embenava els ulls i pugué veure una zona molt més espaiosa amb un llit modern amb calaixos per omplir, un escriptori molt ample i un armari empotrat amb portes que relliscaven només espentant-les amb un dit. Però, i la pissarra? Martina es dirigí als pares amb cara de poca pena. “L’hem retirada, filla, ja ets major”.

La porta que s’obria cap a la joventut no va ser gens agradable de travessar.

En l’últim dia de l’últim instant de la seua infantesa va pensar que si no hagués desparegut la pissarra, encara seria xiqueta.

Ara, que havia perdut la pissarra, sabia que per a viatjar hauria d’eixir de l’habitació. Ni tan sols va estrenar el llit. Aquella mateixa nit comprà un bitllet cap a Menorca, va escudrinyar cada raconet de l’illa i va escriure un llibre després. Els viatges eren l’excusa per buscar la pissarra que sens dubte pararia en algun dels mons somiats.

Els llibres també caminaven darrere d’un somni: escriure un món per a despertar els xiquets.

Un dia, de molt velleta, Martina trobà a les golfes la pissarra que tant de temps va buscar. Es veu que l’havien amagada allí els seus pares. La portà de nou a la seua habitació. Aquella nit, en l’últim dia de l’últim instant de la seua vida va escriure de nou a la pissarra “Vull viatjar a…un nou món” i se n’anà a dormir entre llençols, llibres i boira de color de rosa. Només aleshores va deixar d’escriure.