ENTRETELES

La balladora amaga entre  bions i  faldes un món de sentiments i lluites. Quan està asseguda brodant l’eixaguar tot s’aqueta; ara una floreta i després una enramada. Fila que te fila i què bonico queda. Tota ella és dolçor i pau. Però passa un pardalet i es distreu  de la labor. Aleshores es torna somiadora, creua les cames i  mostra les puntilles de les sinagües. Absent,  desvia la vista de la feina i mira cap al cel, i vola cap al dia en què es conegueren on uns ulls li van al darrere mentre ella balla. Aleshores, embadalida i fluixa,  el bastidor li cau  i torna de sobte al treball. Una altra puntada i es punxa el dit en l’agulla: una goteta de sang li embruta el llençol que embasta. Mentre xupla el dit pensa en el seu amat el dia que li va dir que no estava per ella, que era massa espavilada per ell, massa oberta, massa de tot. Van deixar de festejar. La sang no li para, aquesta agulla sembla un punyal al cor, que fa mal. Mentre, una música de  festa major  li crema l’orella, però ella no pot deixar de cosir, ho ha de tindre tot amanit per a un futur pretendent, que sa mare ja li ho ha dit que si no ho acaba se li passarà l’arròs sense trobar marit. Les seues cames volen fugir, ballar i despentinar-se. Però el fil no és un fil, és una corda que la nuga a la labor, que l’uneix a la cadira, que la subjeta a casa, una corretja que no la deixa moure. La música la crida com un cant de sirenes. Es incapaç de concentrar-se en la feina. Amb aquest ritme mai es casarà. Furga en el costurero per canviar de fil, remena en la capsa i tot són budells calents com serps que la volen mossegar. En un  instant fugaç agafa les tisores i talla el fil del cosit. Encesa de ràbia envia el costurero a fer la mà, mentre s’alça i es  recompon les faldes i els bions. Baixa la costera i cada vegada la música és més forta, corre cap avall, es troba més lliure. A fer la mà el costurero i a fer la mà el casori. Ella és balladora i la música l’empeny. Doblega el carrer i arriba a la plaça. Alça una cama i treu la ràbia que estava amagada sota les sinagües, pega un bot i es desplega la por, dona la volteta i és tota alegria, salta cap enrere i el monyo es despentina. El seu ball és provocador perquè res busca. Uns ulls no la deixen però ella no ho sap. 

AGUEDA

El Palau era gran i gelat. Era tan gran i feia tan de fred,  que d’una sala a una altra podies anar patinant com en una pista de gel. Els descendents d’Àgueda, la princesa, que havien anat a menys,  volien obrir-lo al públic per any nou, i volien alhora desprendre’s de tots els draps i tota la quincalla que no valie, segons ells, per a res. Així que la néta d’Àgueda, que li deien Àgueda també, i uns quants amics, es van juntar per convertir els vestits en draps: agafaven les tisores i esgallaven un troç de tela i ara un altre. Tot per a draps. L’oncle, que era molt polit,  no volia tindre trastos per a quan obrira el Palau a les visites. Així que Àgueda es va entregar amb fervor  a aquest estira i esgalla de les teles que queien en la cistella dels draps per netejar. De sobte, va trobar un vestit molt elegant que de cap manera volie enviar-lo a un destí drapaire. El vestit la va enlluernar tant que el va salvar de la follia trencadissa. Se’n va anar discretament a la sala de ball i se’l va emprovar. Les llums de la sala es van encendre i la música del passat va sonar. L’esperit de la seua àvia la va posseir mentre ballava i ballava i rodava pel saló. Va pensar que aquesta seria la major atracció de les visites: poder-se  emprovar el vestit de la seua àvia i convertir-se, alguna dona somiadora, en princesa per un ball. Res millor per fugir dels maldecaps quotidians.

El Palau tindria aleshores tot el que havia de tindre: fantasmes, vestits d’època i joves que volen ser princeses. Acabarien els preparatius per Nadal i per any nou a obrir.

L’esperit comercial d’Àgueda li va disparar enseguida la vena negocianta: caldria fer la promoció per a aquestes dates: “Regala per Reis una entrada a una dimensió desconeguda, on podràs ser princesa per un ball”. Es va mirar als espills de la sala, on centenars d’Àguedes, com reflexos d’un caleidoscopi gegant, li retornaven una imatge riallera, “puja al cel i baixa Àgueda”, es deia, mentre una carcallada ressonava per la sala i per tot el Palau també. Sens dubte l’esperit de la seua àvia també s’estaria morint de riure.

ACOLORATS

Adela era com un llibre obert, la veies vindre de lluny.  Segons el seu estat d’ànim,  se li tenyia el pèl de colors. Així quan estava trista apareixia amb un blau grisenc, com una velleta canosa, quan estava contenta el pèl era el verd viu dels tarongers després d’una rentada de pluja,  i quan tenia classe de literatura, eixia amb el cabell rosa fucsia. Pau  li donava classes particulars de literatura i li recitava poesies dolcetes a l’orella. Açò la tenia encesa tot el dia, tant que per la nit a casa ja no podia aguantar més  el mal de panxa de la passió retesa. Aleshores la roba li cremava, se la treia de sobre amb un estiró i  quan tirava cap a la dutxa i es mirava a l’espill,  el seu baix ventre era una provocació d’un color intens. Xavier, el seu amant, estava encantat amb aquella nòvia  que semblava eixir del decorat d’un teatre de revista. Eixe polsim un poc excèntric d’ella, el posava tant inflamat que els seus dits feien corbes en el cos estés d’Adela. El fucsia, aleshores,  no podia ser més intens.

Després d’estimar-se com a descosits, el seu cabell escampat en el coixí tornava a ser d’un rosa pàl.lid, com les floretes del llençol on  dormien.

Fins que tornava a ser dilluns.

DIME ON ETS

És dimarts. Dimecres acaba el termini per a entregar l’article i ací estic amb el llençol en blanc. Clic, clic, clic. Quatre frases en la inmensitat de la pàgina com quatre gotes a la terra que no fa saó. Deixo el teclat i penso. I penso tant que la pantalla abandona la fulla del document on escric i apareix el salvapantalles de l’espai sideral. Arrimo el dit a l’univers i escric com en una pissarra màgica “Dime on ets”, i una nena o una inconscient, espera la resposta de les estrelles. Però avui l’univers calla. Així que me’n vaig al Google maps i poso el teu nom per trobar ta casa, i tampoc. I ara poso la darrera adreça teua, la de fa tants anys. Encara hi és el carrer. Especulo amb la possibilitat de que visques al mateix lloc, cosa improbable, però com que me fa mandra escriure, fantasejo amb la idea d’enviar-te una carta, com les d’adés, escrita a mà, pura artesania, que viatge lentament amb les saques de correus. I em dic que aquests temps d’ara s’han estalviat la paciència i quànta falta ens fa. Segueixo el fil de la meua imaginació i agafo paper i boli per a escriure. Mentre, la veïna ha posat a tota castanya la cançò de Boig per Tu de Sau que  se’m cola per les parets de paper. I jo obro les fulles de la finestra del pati de llum, que sé que ella té les seues obertes,  per fer entrar el bull del concert dins ma casa. Ara sí, escric. Apareix la mar i l’arena, uns ulls que miren des de lluny, un  dit que busca per camins humits, una boca que troba, unes mans que escriuen, un cor que espera, un telèfon que escolta però no vol, un amor que s’escapa, una nit que s’acaba, Torno al teclat i clic, clic, clic, volco el meu cor en el Word, i al final, dos clics, com els dos coets d’una traca que ja ha acabat. Reposa el relat una estona com un conte amarat de pluja. La pluja que a la terra fa saó.  I enviar. Mentre el mail viatja cap a l’editor de la revista, torno a fantasejar. Si llegeixes l’article pensaràs que parlo de tu. I potser  eres tu qui em trobes a mi. Dime on ets. Buscarem un lloc on vibrem en la mateixa longitud d’ona. Segur que el trobem dins l’espai sideral. O potser sigues tu el que m’hages de dir on sóc jo. Esperaré. Santa paciència infinita.

El concert s’ha acabat. Sant Google em busca la cançò que acabo d’escoltar i allargo la vibració.

Quan acabo, trec el cap per la finestra i miro cap a dalt. Al forat negre del cel brillen quatre estrelles. Tanco els batents perquè fa un poquet de fred. I apago l’ordinador que per hui ja està bé.

EL DETALL

Elisa està obsessionada amb els detalls. Tant és així que de vegades necessita uns pantalons,  però ix a comprar i torna amb unes mitges moníssimes totes caladetes de color blau marí, que no li combinen amb cap vestit dels que té  dins l’armari. Compra sense pensar què necessita, només perquè li agrada. És incapaç de fer-se en el que es diuen “bàsics”. No seria una bona personal shopper ella, li falta veure el conjunt complet. Així que ja ha arribat el dia que els detalls li ixen per les orelles: les sabates treuen la punta sota el llit  i els mocadors atupixen els calaixos i ja no tornen a relliscar com adés. La seua vida està plena de detalls originals totalment impracticables. Així que avui ha decidit vestir-se, no pensant primer en el vestit  i veure després què combina. Ha decidit començar pels  detalls. Dins del sabater, en una de les caixes, hi troba unes sabates d’ante roig amb una enramada granate a les puntes que li dóna un toc original. Quan les va comprar segur va pensar que eren la mar de boniques pero quasi mai se les ha posades perquè no ha trobat les  prendes que les acompanyen. Ho deixa estar per impossible i passa a fer altres coses, però les sabates es queden descansant en algun raconet del seu cap. Quan al llarg del dia obre l’armari del saló, allí està, un vestit de vellut color xocolata tot cobert de detalls cargolats daurats, i aleshores pensa en les sabates, i des de les sabates roges pugen unes mitges  color vi, i des de les mitges continua el vestit, i després del vestit allí està ella. Una vegada donat el primer pas, tot ha estat més fàcil. Unes mitges caladetes color carn la porten a les sabates lila clar amb taconàs i cordons,  i les sabates l’han portada a un mocador del mateix color. Vestit: obscur.

Les combinacions des d’aleshores han estat tantes que Elisa veu que no necessita comprar més coses. Ho té tot a casa. Només li fa falta tindre-ho al cap.

Després pensa un poc en ella mateixa, nua de vestits i ornaments. Desbudella tot el seu repertori d’habilitats, l’estén a la catifa del menjador i fa renglera al corredor llarg i estret. Ara no pot parar, és com menjar cireres, que te les fas una rere l’altra sense adonar-te’n. És un poc anàrquica però descobreix que en té prou  d’habilitats. Comença per una “li agrada dibuixar” i del dibuix passa a la concentració “és capaç de concentrar-se en les coses si li agraden, per a dibuixar per exemple es concentra en el que veu” i de la concentració passa a l’aprenentatge “ és capaç d’apendre si es concentra” i si pot concentrar-se i aprendre noves coses aleshores pot fer el que es propose, ¿serà que el que buscava fora ho tenia dins d’ella? Decidit. Des del detall ho reorganitzarà tot i noves combinacions crearan  la nova Elisa que ja s’està posant les sabates roges i inserint la clau al pany per a eixir. Vol cercar el detall per a començar per ahí a arreglar aquest  món. Però abans d’eixir replega les seues habilitats i les torna a posar dins d’ella, primera per ser-ne conscient, i segona, per no entropessar i caure de cul quan arribe de nou a casa.

COLLITA DEL SEIXANTA-SIS (Del diari de Míriam)

Avui me’n vaig de bon toc a treballar. Es veu que he tingut una nit descansada, em trobo bé. Agafo el cotxe i m’enfilo la carretera cap al treball. Engego primera, segona, tercera i quarta. Ara ve una recta prou prolongada per a entretindre’m  en els meus pensaments i aprofito. Primer veig passar a mà dreta el pi que te la meua edat, i ho puc dir amb tota la certesa això, car mon pare el va plantar el mateix dia que jo vaig néixer. Després de veure’m i fer un poc de companyia a ma mare se’n va anar al mas: “Haig de fer una cosa”, va dir i va anar a plantar la llavor. El meu sogre guardava una botella de vi o de conyac en els naixements del seus fills que després ens bevíem en les celebracions especials. Mon pare plantava un pi. Ara, on abans estava el mas, estan contruint un parc. Per poder-lo fer han tombat  cases, arrencat tarongers i algunes piteres que havien arrelat al costat del  barranc, però l’arbre ha quedat intacte, és com una versió vegetal de mi mateixa. Al cap d’un quart hora arribo al treball. Avui reunió a primera hora, es veu que les vendes han baixat i s’ha de tindre content al client per a que córrega el boca a boca i augmentar els ingressos de l’empresa. El cap ens anima a estar cada vegada més pròxims als clients, que sapiguem dels seus gustos, de les seues necessitats. Jo me’l miro, els ulls més enllà del que diu, “pròxima no, encaixada estaria jo amb tu” i me’n ric cap a dins que cap a fora s’ha de fer cara de circumstàncies que mirant-ho bé, ens estan fotent una bronca ensucrada amb bones paraules. La cançoneta de sempre. La gent no compra perquè no te una perra, i difícil ho tenim per a enllestir tot açò. Mentre poso cara d’atenció total, el meu cap se’n va volant altra vegada, uns quants anys enrerre, quan erem tots més joves i no covavem tants discursos. Estudiàvem administració d’empreses els dos i erem companys de classe i de treball. Vam tindre sort  de trobar feina al mateix lloc, una loteria que poques vegades passa. Aleshores parlàvem, feiem jornades de motivació per a tots els venedors, un  cap de setmana, allà als collons, aïllats del món, i tornàvem renovats. I cansats també. Amb el que ara em discursa,  treballàvem colze a colze per muntar els engranatges del parell de dies que passàvem compartint l’olla , per distribuir-nos la feina, per veure quina serie la millor manera d’arribar a la gent, que es senquera part de l’empresa. Ho donàvem tot de sí, i estàvem tan pròxims i tan excitats en l’empeny de que ixquera tot redó que per la nit eixiem a sopar, bebíem, ballàvem. Era una festa. Aquella nit, que et vas quedar a ballar, alguna cosa va fer crac a les tantes de la matinada, i no vam saber què era. Jo volie que et quedares un poc més (per a què, ai no ho vull saber) i tu vas fugir. Al dia següent quan ens vam trobar en el desdejuni passejant i agafant coses amb les safates del buffet, tu em vas dir, “m’haguera hagut de quedar ahir nit”. I jo que no, que vam fer bé, que avui havíem d’estar per la feina. I, ala,  a treballar el diumenge i donar tot de sí. Quan després de dinar tots ens acomiadàvem per a tornar cadascú al seu forat, ens vam buscar. Dos besos de rigor,  les mans agafades, tot saludant-nos i acomiadant-nos alhora, en un ball   arribant a les mans i deixant-les anar poc a poc. Aleshores un missatge al mòbil de la meua companya preguntant-me cóm havia anat tot, “redó, orgàsmic” li vaig contestar. Que poc necessitava aleshores. On no arribava el meu cos, arribava la meua imaginació. Recordo que se’m va quedar un somriure de bleda que me va durar fins al dilluns i tota la setmana també. No em feia falta res mes, tenia prou amb el que intuïa de tu. Ara el meu cap torna on ha d’estar, a la taula llarga, la bronca dolça. Toca estar per la feina. S’acaba la reunió i torno al despatx. Vaig passant factures de clients mentre les meues companyes van a esmorzar. M’espero a que tornen i me’n vull anar després. Truco als quatre que em porto bé i tothom ha eixit ja. Aleshores me resigno a anar a soles, i quan passo pel despatx del cap, que dos hores abans portava la reunió, m’entra la temptació de tocar a la porta i demanar-li si vol fer un cafè. Però passo. Fa massa temps que no fem cafès. M’enfilo cap a la porta a agafar aire i sento una veu que em crida, “Míriam, espera, vols fer un cafè?” és  ell que em segueix fent una correguda per alcançar-me. I jo, que sí, que val. Al moment ja estic arrepentida. Es passa tota l’estona parlant dels seus bessons, m’ensenya fotos i em parla del maravellòs que és ser pare, i per un moment penso que li haguera soltat a qui fora el mateix discurs, que només necessitava una espectadora i m’imagino mentalment passant-li la mà per sota la barba en un gest que rematara la seua xerramenta  posant-li un marc de “heus aquí un pare satisfet”. Dic el que s’ha de dir, que si què bonicos els tens, que semblem molt espavilats per al temps que tenen i tot això. Tornem als despatxos, i adéu, adéu. Jo m’arrimo el teclat i em disposo a continuar amb les factures, que és divendres i vull avançar. Però abans miro cap amunt i ahí està la foto de fa uns quants anys d’abans de l’adéu (el definitiu el de cap a casa) i després de l’adéu (el de l’hola, el de les mans) i penso que quines caretes d’alegria que fèiem. Torno al teclat. Una noia morenassa i jove entra a per uns papers que li demana a la meua companya, i jo que qui és eixa xica tan templada, i ella que la becària, i jo pensant que què bonica és la joventut, que quins ulls més negres i redons, i quina melena més brillant. Al poc, fa la seua arribada Joan, el de  manteniment a canviar-nos un tub que s’ha fundit. Apartem un poc els papers i es posa damunt la meua taula per arribar millor. Alça els braços i la samarreta se’n va darrere. Des de la meua situació privilegiada puc veure el melic que s’assoma damunt del cinturó, té un bon cos aquest xic. I per dintre penso que ja està bé que en tants avanços tecnològics no s’hage inventat res que puga llegir els pensaments perquè sinò estaria perduda. La resta del dia, dinar, facturar. És l’hora de fitxar. Malgrat estar a gust en la meua feina, quan surto per la porta me n’alegro de que demà siga dissabte i poder veure el cel, o més troç de cel, o més estona el cel. En fi. Engego el cotxe i faig el camí de tornada a l’inrevés. Quan passo per la versió vegetal de mi mateixa, ja sé que estic prop de casa. El meu xic, m’espera, m’ha preparat un soparot sorpresa. Avui és el meu aniversari. Senta’t, em diu, que ja m’encarrego jo. Sec a la taula i miro el cel. Més enllà de les baranes de la terrassa puc veure el futur parc i el pi que va plantar mon  pare. Es mouen les branques perquè fa un poc de vent. Una estrella es veu ara sí, ara no. El meu xic em demana un brindis i m’encarrila a la taula. És un troç d’home aquest que tinc davant, i bon ballador. En la darrera festa d’aniversari  vaig ballar amb  uns quants. M’agrada tastar tots els ritmes. Quan ell m’agafava em donava corda, em deixava anar a la meua, i ara un pas, i ara una volteta, el que vullgues que jo et segueixo. I al final vine cap a mí i ara et porto cap allà, i ara eres meua. Estira i arronsa. Em dona fil i em porta cap a ell. I jo em deixo fer, encantada. Ens bevem una botella de vi que son pare va guardar pel seu neixement. Penso que aquesta nit m’agradaria beure’l a ell poc a poc,  com aquest vi. Està clar que l’alcohol ha fet la seua feina, i el precalfament de dotze hores que porto avui, perquè no dir-ho. El meu desig té un nom, es fa concret. Ja no m’aguanto. La collita del seixanta-sis encara pot fer estralls.

VIVIA DINS D’UN LLIBRE II

Divendres de matí, coses del treball, la casualitat va portar Maria Teresa a viatjar a la  ciutat on es desenvolupava l’acció de la darrera novel.la que havia llegit, i que encara no havia pogut deixar del mos. Malgrat haver començat a llegir-ne una altra amb el mateix deler que l’anterior, a la pàgina deu no va fer cap maleta per viure-hi dins.

El cas és que divendres a la tarda, ja alliberada de les obligacions de la feina, va aprofitar per estirar les cames i pegar una volta per la part antiga, que li havien dit (i que havie llegit) que era tan bonica. Tocant la catedral, entrà dins d’una tenda d’aire un poc “retro”. Mentre mirava vestidets dels anys setanta una mica polsosos , tot s’ha de dir, va sonar la mateixa música on, en la novel.la, la protagonista estimava el seu amant. Açò la va predisposar de nou i decidí, per la nit a les fosques, tornar a viatjar dins del llibre que havia deixat unes setmanes abans, per esbrinar on estava el seu secret, i on el poder d’atracció que, encara ara, li suscitava. Un, dos, tres,…i de nou, d’un bot, va tornar a passejar entre unes lletres que feien olor a terra mullada, a desig i a sucre cremat dels flams de l’àvia. Es descansa bé entre unes bones pàgines.

Com  que tenia la mosca darrere l’orella, la primera cosa que va fer en arribar a casa és tornar a repassar els capítols ja llegits per descobrir el badall pel qual la ficció es  colava, tossuda, una i altra vegada en la seua vida. Seria el ritme que s’assemblava al seu, els paissatges narrats que tan coneixia, la història d’amor que podria ser la seua, o la parla lleugera i àgil, la mateixa dels veïns del seu poble. No sabria dir el què. Així que el temps que el treball li deixava lliure, el dedicava a fer un altre repàs minuciós de la seua novel.la, per concloure, en tres setmanes, que ella ja havia viscut la història i que havia estat escrita molt abans d’haver-se escrit.

Feta la descoberta i només aleshores,  es va quedar descansada, i la va deixar lliure per poder fer el seu propi recorregut, sense preses, perquè pugués viatjar, espaiet, a altres llocs, cuidada per altres mans.