LA OTRA

La otra apareció de repente un miércoles de marzo de forma inesperada. Al menos para ellos, que no dejaban de sorprenderse al verla tan decidida yendo hacia el teatro. Pero para ella no fue una sorpresa. Había estado toda la vida esperándola y más los tres últimos días que se los pasó vomitando por la noche y sin poder pegar ojo.

A medianoche del cuarto día comenzaron las arcadas. Los vómitos eran más intensos que nunca, ya no podía más, arrojó y arrojó hasta que no tuvo más en el cuerpo. Entonces dio un impulso grande que partió de la garganta y todo su cuerpo se dio la vuelta como en un calcetín. Cara, cuerpo y extremidades. En un blup, un golpe decidido, y estaba del revés. Por dentro era igual que por fuera pero mucho más sensible. Su piel estaba en carne viva los primeros segundos. Después creció de inmediato, apareció una piel fina y transparente como la de un bebé. Desde la piel, traslúcida, se podían ver todas las venas del cuerpo y la sangre correr. Solo permaneció así unos breves instantes. Después, en otro golpe de vómito, se dio de nuevo la vuelta y se volvió del derecho.

Entonces apareció otra, mucho más sonriente, fresca y decidida. Más joven y valiente. Lo primero que hizo fue deshacerse del diazepán que estaba encima de la mesilla de noche, y que una amiga le había recetado si no conseguía dormirse la noche del cuarto día. Pero el cuarto día lo pasó descansando. Floreció una sonrisa por dentro que la blindó durante una temporada. Y se levantó contenta. Por dentro seguía siendo sensible pero no tan vulnerable. Le había crecido una segunda piel transparente que la protegía. Y por fuera no era tan adusta. Se había transformado la dureza en dulzura, la indecisión en arrojo. Mejoró bastante su rostro: la sangre volvió a regar sus mejillas y una chispa de luz pellizcaba sus pupilas.

Se calzó los tejanos y salió hacia el teatro. Por detrás, en la parte baja de su espalda, asomaban dos puntas arcadas como pequeños cuernecillos de toro. Cuando se agachó y cogió la bolsa para ir al teatro, ellos vieron una sonrisa, un tatuaje discreto, una marca curvada en su nueva piel.

Era otra.

Del derecho y del revés.

L’ESTACIÓ DELS SOMNIS

A les cinc de la tarda va parar el tren amb una puntualitat anglesa. A la Beth i a la resta de passatgers del trajecte Barcelona-Ribes de Freser no els va sorprendre gens que la màquina s’aturés a l’hora senyalada enmig del no res. Per megafonia una veu dolça de dona anunciava que en compliment de la parada tècnica per vaga, el tren romandria detés fins a les sis de la tarda. Convidaven els passatgers a baixar, quedar-se asseguts als seients o passar pel bar del tren per fer més lleugera l’espera.

Feia un fred que pelava, així que quasi ningú va eixir. La Beth es posà el plumífer i els guants i baixà per estirar un poquet les cames. Un vent gelat li colpejava la cara mentre caminava al costat de les vies. Els pels volaven fent-li un embolic de cabells descontrolats pel vent que, per un moment, bufava en totes direccions. La seua respiració dibuixava un núvol blanc a cada baf que amollava per a calentar-se les mans.

De cop i volta, el vent s’aturà i vegé al davant una estació abandonada. Encuriosida, es ficà dins. Encara estava el taulell de fusta i la finestreta de vidre badat des d’on s’expedien els bitllets temps enrere i els seients, també de fusta, on els viatgers esperaven que surtís el seu tren. A la Beth li cridà l’atenció una porteta amb un indicatiu “Somnis de…”i la imatge d’una dona i un home, ell amb barret i ella amb para-sol, com si es tractés de l’icona que dona pas a un lavabo. Va entrar i es va trobar un espill enfront d’un rentamans menut. Provà les aixetes per veure si funcionaven i, encara que sentí primer un soroll de canyeria en desús, de seguida començà a brollar aigua com si no hagués passat ni un minut des que va entrar el darrer client. Es va rentar la cara mentre la piqueta s’omplia d’aigua que no colava i el seu alè, molt més càlid que la gelor del quartet, eixia a l’exterior, sorprenentment, en forma de lletres. Així va eixir la o, la de, la ena, la essa…i tot un seguit de lletres de baf que anaven caient dins l’aigua estancada de la pica, i ja dins, es convertien en gel. Lletres glaçades que pegaven voltes i voltes buscant-se les unes a les altres, formant síl.labes primer i després paraules completes. La Beth es mirava a l’espill i veia com el seu baf es reflectia al mirall convertint en xicotets tresors una desfilada de lletres que eixien com boletes de dintre la boca d’un mag. “Sig”, “ma”, “desig”…Al final es va formar una frase que nedava dins l‘aigua de la pica: “demana el teu somni”, deia.

Açò és increïble, es va escoltar dir mentre veia la seua imatge a l’espill. I quan parlava, l’alè dibuixava núvols en l’aire humit del lavabo. L’eco de les seues paraules repetia fins a l’infinit: “açò és increíble, ible, ible…”

Tornà a mirar la piqueta i allí estava la frase pegant voltes “demana el teu somni”.

La Beth va fer cas, tancà els ulls i demanà “el meu somni és poder tenir un somni cada dia”. Bé, i com que li semblà excessiu, s’ho repensà, “el meu somni és tindre’n un cada setmana” i afegí…”durant tota la meua vida”. Obrí els ulls i va veure com les paraules glaçades es desfeien mentre una llum molt intensa brillava de manera intermitent com un batec de cor que entrà dins d’ella. Aleshores va percebre una olor a terra mullada mesclada amb la flaire de xocolata recent feta. Tot seguit, es fregà la llengua contra el paladar per a retindre el sabor del xai té i bufà dintre seu per recuperar el picant del gingebre, el clau i el pebre roig de la mescla que tant li agradava. De sobte, i sense pensar-ho, començà a il.luminar-se l’asseig de la vella estació com en un parc temàtic de realitat virtual. Sens dubte eren els somnis de les persones maneguetes que van assomar el nas abans que ella. Va veure una casa modesta davant del mar, imatges de llepolies de totes les formes, colors i sabors imaginables. També algunes un poc eròtiques. Va triar una. Una dona rossa, asseguda fent llabor amb els cabells replegats i un home que s’apropa pel darrere. Les seues mans grans, fortes li treuen els ganxets dels cabells i engrapen els seus pits que ella manté atrapats amb un vestit de mil botons, mentre fils de tots els colors cauen de la caixeta de llabors i s’entrellacen al terra fent un jaç on s’estimen desbocats i descosits…

De sobte sent una veu d’home que es desviu per recordar “queden tres minuts per a que el tren mogue de nou, passatgers al tren” i aquesta darrera frase la repeteix de nou “passatgers al tren”.

Les imatges s’apaguen com si se n’anés la llum en tot l’edifici. Sembla un apagó general.

Havie tingut el privilegi d’entrar en els somnis d’altres persones. S’empassà la cremallera del plumífer i es posà de nou els guants que fora feia un fred que pelava. Tornà sobre els seues passes i es girà per darrer cop. Un lletrero de manisetes pintades posava “l’estació dels somnis” I al moment les lletres s’esfumaren i l’estació sencera i tot, con les minúscules gotetes d’aigua que s’evaporen de l’espill després d’una dutxa d’aigua calenta.

Encara que es resistia, va córrer cap al tren i pujà les escaletes del seu vagó. Algú va pujar darrere d’ella. El desconegut agafà la baraneta per donar-se impuls. Eren unes mans grans i fortes. Es va asseure al seu costat , el cas és que el portava a la seua dreta tot el viatge però fins ara no havia reparat en ell. Les seues mans podien trencar un tronc amb una destral, o despassar pel trau delicadament una filera de botons. La Beth es va aventurar:

- Sembla que fa fred, ¿li agrada el te?

L’home va mostrat un somriure picantó abans de contestar.

- Sí, el que més m’agrada són les mescles. Li convidarie a un però dissortadament en aquests bars de tren de segur que no hi ha.

- Jo el convido-digué la Beth-sempre en porto sobre per si de cas- i li mostrà una bosseta plena de brosses.

- Bé, doncs, anem cap al bar.

I van anar-hi. La Beth es va treure la bosseta i va demanar al cambrer que bollira dos tassons d’aigua. Ella se’l va prendre sol, ell amb una goteta de llet, que s’escampà com l’oli, cobrint tota la tassa.

La Beth estava fora d’ella. Els seus pits demanaven a crits lliberar-se del vestit que s’havia embotit avui, veges tu perquè, amb una filera de botons redons i menuts com pinyols d’olives negres que va passar un per un per cada ullal quan es vestia. Mentre s’apropava a la tassa per saborejar la infussió, el desconegut s’apropà a la seua orella i li apartà dels cabells un fil groc. “Demana el teu somni”, li mormolà. El seu alè sabia a llet i a gingebre.

Va ser l’estona millor guanyada de tot el trajecte.

PERDRE LA VIDA

Pep es va despertar tot suat amb un solatge de vida sota el llit. Primer va pensar que potser tenia grip, però el termòmetre assenyalava trenta sis i mig, la temperatura habitual. Estava clar, traspirava la vida per la pell, el seu cos era com el got ple de llet que fa solada al mantell i no trobes el badall per on cau el líquid blanc.

Per no perdre més temps, i més vida per tant, es va posar en marxa ràpidament. La primera cosa que va decidir és afegir més vida al temps. Així, cada dia es llevaria una hora abans per anar a la piscina a nadar una estona. Els dos primers dies van ser esgotadors, se n’anà a dormir tot just després de baixar les escombraires del sopar i deixà de pegar cabotades al sofà escoltant els brams de la tele de fons. Quant al tercer dia tornà a la piscina, feia dos o tres llargs travessant-la de costat a costat. Però seguia perdent vida, i cada vegada que la creuava, alçava bombolles com en un jacuzzi gegant.

Pensà llavors, en fer règim. Estava ben prop de la cinquantena i ja començà a tindre panxeta i a menjar despreocupadament més del compte. Tenir un pes excessiu també acurtava la vida.

Però malgrat tots els esforços, continuava suant i perdent vida pels matins. Espantat i amb por de perdre-la del tot en tres o quatre setmanes, se n’anà al metge , i li van fer proves més completes: anàlisi de sang, de fetge i d’ànima i una resonància magnètica per detectar les fissures per on perdia. Els anàlisis tots bé, l’ànima un poc tocada però el normal. Quan el metge va mirar la imatge de la prova per l’ordinador, va veure que el seu cos estava inclinat tot ell cap a la part dreta, així que li va fer preguntes més específiques:

- Per quin costat nota que perd més, Pep?

- Per la part dreta-contestà.

- Vosté el que li passa és que està desequilibrat, haurà de posar-se més cap a l’esquerra per a nivellar-se -li aconsellà amb to professional-i jo crec que es resoldrà el seu problema. També li pot ajudar anar a classes de pilates o de dansa on farà estiraments i treballarà l’equilibri.

- I per a l’ànima no em donaria algunes pindoletes?-preguntà Pep.

- No, no cal, amb una cura d’humilitat que pot fer-se vostè mateix a sa casa hi haurà prou.

Pep se n’anà remugant , no li havia agradat gens el diagnòstic del metge:

- Doncs vaja tonteria, qué s’haurà cregut aquest!!

I quan més bramava, més se n’anava cap a la dreta fins que va caure de costat.

Així, gemegant, gemegant, començà a anar al ball i, malgrat que al principi el seu cos tendia a anar cap a la dreta, va treballar molt per a conseguir nivellar-lo.

Amb la dieta, la piscina i el ball, en poques setmanes millorà el seu problema. De fet pels matins ja no es despertava amb el solatge de temps anteriors. Alguna cosa perdia, sí, però era insignificant.

En la revisió el metge li va donar l’alta, i el va tranquilitzar, li va dir que això li passava a tot el món, les xicotetes pèrdues de vida són cosa de l’edat. I se n’anà content cap al ball.

Qui li hauria dit, que feie només unes setmanes, pensava que el ball era cosa d’afeminats i gent de malviure. I ara formava part del remei que li havia anat tant bé.

Sens dubte la seua ànima també havia millorat, buida de rancúnia i de mala llet es mostrava oberta i lleugera.

Començava a ser conscient del camí voltejat de xops que separava el treball de sa casa i del vent de la tardor que alçava les fulles que brunyien de daurat el cel del parc.

Li entrà aleshores una ràfega de vida com mai havia sentit, va ser una llampegada violenta i dolça, com un orgasme que li obrí tots els poros de la pell i alhora els tancà. Sentí un impuls irrefrenable de pegar tres o quatre salts i es plantà enmig de la placeta. Recordà les paraules del professor de ball: “les ballarines van de puntetes perquè amb els seus passets s’apropen al cel”

Voltà sobre ell mateix i saludà a un públic imaginari.

I se n’anà content cap a casa amb un troç de vida en cada cama.

TRASLLAT

Marc mira la darrera caixa del trasllat. Dins, dos dofins estan a l’espera. Pipo, de fieltro gris claret, cap en una motxilla menuda. Felip , és l’altre, pintat a dos colors, gris fosc i negre, un pèl més gran. Seran els primers hostes de la nova casa.

Passeja per la platja per darrera vegada per despedir-se a la seua del menut apartament que deixa enrere. Recorda Portlligat i la casa de Dalí on va estar de menut. Un viatge estrany mescla d’inquietud i dolçor. No recorda les innumerables corbes fins arribar a la casa, es veu immediatament dins d’ella, saludant a l’ós dissecat de l’entrada que li dona algo de por. L’entrada és angoixant i decadent. Recorda la finestra rectangular del porxo, un marc perfecte des del qual el pintor observava la mar. També la foto de la Gala enganxada d’un bastidor, la possibilitat de l’art, totes les eines amanides per a crear. I veure la mar des de dalt de la muntanya.

Abans de sortir de la casa de Portlligat, una cabina de telèfon. Potser per a algun convidat del passat que truca des de l’altre costat: ¡per favor treieu-me d’ací!!.

Dinen aquella vegada a Cadaqués. Els pares compren un telèfon d’antiquari en un mercadet improvisat al costat del port. A Marc li compren els dos dofins que l’acompanyen a tots els viatges.

Per la nit, se’ls posa sota els braços per surcar la mar en un bufit. I dorm tranquil.

Marc torna a mirar la darrera caixa del trasllat. Dins els dos dofins estan a l’espera.

Agafa la caixa i se l’emporta. És hora de marxar. Pensa en el seus pares i li ve al cap el dia de l’accident. Donaria el que fora per escoltar de nou la seua veu.

Posarà els dofins al rebedor de la seua nova casa. Al costat de la foto dels pares i del telèfon antic.

I pintarà una nova realitat, amb les seues mans i els pinzells de diferents tamanys atraparà nous colors i transformarà el llenç blanc de la sala de l’estudi en un troç de mar próxima i germana.

Crideu-me si us plau.

PASSIONS PROHIBIDES

Va haver repartiment desigual, la vida no és justa. Així que uns van rebre dos, altres una només, uns poquets, no cap. Passions que eren com caramels embolicats en paper de cel.lofana.

Alguns xiquets les van destapar i se van oblidar d’elles. Se’ls va fer malbé a les mans, ja que les passions que no assaboreixes perden totes les propietats al cap del temps.

D’altres, però, les van aprofitar. Manel, que en va rebre dos, va repartir una a Pere que no en tenia cap. Al cap dels anys Manel va ser un gran músic mentre que Pere dibuixava cenefes per embellir baranetes de ferro dels balcons. Tot un artista.

Judith en va rebre una que la seua àvia la va guardar dins d’una capseta, en paper i tot, al fons de l’armari. Mentre, Judith anava creixent i es centrà en coses serioses. Va acabar la carrera de psicòloga amb molt bones notes i, per arrodonir el currículum, va començar un màster en “anàlisi i modificació de conducta”. Un dia que li feie mal de gola i no va anar a classe, va obrir el calaix per fer neteja, vegé la capseta de la seua infància i la va obrir: encara conservava una passió embolicada amb cel.lofana color taronja. Va meditar si la desembalava o no, i no va saber qué fer.

Així que per por de no actuar correctament, va tancar de nou el calaix.

Com a psicòloga que era, analitza la situació de manera rigorosa: els pros i els contres de desempaquetar-la.

En el lloc dels pros:

Alguna vegada ho havia d’intentar.

Per contra:

Faria el ridícul.

Però Judith, malgrat ser psicòloga, era una persona molt indecisa. Es va passar des d’aleshores obrint i tancant el calaix sense saber què fer.

Al final se va oblidar de tot, fins de la carrera. La crisi apretava i no podia passar-se el temps amb monsergues. Per sort, va aprovar una oposició a l’Ajuntament, un treball fixe sense mal de cap. Treballava a torns de deu de la nit a set del matí, replegant el fem dels carrers. I contenta per tenir feina.

Un dia de tants, es va llevar amb dolor de cap i de panxa i el metge li va receptar tres dies de repòs per a que covare el constipat. Al tercer dia d’estar a casa va obrir el calaix ves a saber per què.

Es va dir, “ara o mai” i va desembolicar la passió amb tota cura per no trencar-la. Però ja s’havia desintegrat. Al seu lloc encara va veure com una polceta taronja se n’anà volant. No va poder atrapar-la.

Des d’aleshores, fins i tot quan estava malalta, treballava per no quedar-se a casa i veure la seua caixeta buida al fons de l’armari.

Fins i tot es va negar a prendre els paperets amb sabor a taronja que el metge li receptava quan tenia mal de gola, que li recordaven el dia en que el polsim se n’anà fumejant per la finestra.

Total que de tant de treballar per la nit, constipar-se i no prendre els medicaments, se li va fer la veu ronca.

I ja mai més va poder cantar.

TODOS LOS SANTOS

Filiberto resucitó de entre los muertos para tomar del brazo a su joven novia. Ella llevaba un vestido blanco impoluto y arrastraba una cola llena de votos. Un gentío curioso seguía a los novios, las bodas de los amos del lugar siempre despertaban un entusiasmo desmedido en el Cementerio. Entraron ambos por la puerta grande mientras cuatro lacayos todavía estaban desplegando la alfombra roja a sus pies.

Entonces fue cuando sucedió algo que nadie esperaba: uno de los votos se descosió de la falda de la novia, y luego otro, y luego otro. La mujer se quedó medio desnuda de cintura para abajo y dejó al descubierto unas bragas de lunares blancos con fondo rosa de lo más ridículas. Pero no acabó ahí la cosa. Un fino hilo blanco y rosa que sujetaba la goma de la prenda comenzó a desprenderse y caía desenrollándose al suelo. Todos vieron unas bragas con cola de hilitos rizados danzando al aire mientras paseaba por el centro de la Catedral. Los lacayos dejaron, sorprendidos, de desplegar la alfombra.

Se quedó con el culo al aire.

Marisa, la costurera, camuflada entre la multitud, no tuvo tiempo de hacer unos buenos remates y huyó asustada, antes de que se dieran cuenta, por una de las capillas laterales de la nave central, la dedicada a San Judas Tadeo. El santo la saludó brevemente con la mano desde el fondo del altar. Ella contestó con una reverencia y salió por la puerta lo más rápido que pudo. Temía las represalias de la novia, pero sobre todo de Filiberto, que había hecho un largo viaje desde las entrañas de la tierra a la vida, para quedarse con el culo al aire.

Cambiaría de oficio. Coser votos de novia era un trabajo muy delicado, era como coser pétalos de rosa, hay que hilar muy fino para que no se rompan. Además las novias tienen que estar entrenadas. A la mínima que pasean más de la cuenta o dan un giro inesperado para pavonearse, se sueltan los votos.

Volvería a su antigua vocación: hacer patrones de vestido de calle cómodos y elegantes, más económicos, que permitan a todo el mundo estar a la altura de las circunstancias. Podría, más adelante, probar también con vestidos de novia, pero sin cola.

Y los clientes, pues mejor los vivos. Los muertos tenían demasiada vida vivida y demasiada eternidad acumulada, lo cual les convertía en seres aburridos y satisfechos de sí mismos en exceso. Justo el tipo de personas que Marisa no soportaba. Mejor los vivos, hay menos sí, pero todo es cuestión de abrir mercado. Siempre había tenido buena vista para los negocios.

Se sintió animada con sus pensamientos. Mientras paseaba distraida, vio una imagen de San Pancracio dibujada en unos azulejos que le guiñó el ojo. Buena señal!- pensó- y soltó una carcajada que rodó y rodó cantarina calle abajo sorteando alegre los árboles que encontraba a su paso.

EL TESORO ESCONDIDO

La corriente le empujó a la costa. Martina salió del océano y estuvo un rato paseando por la orilla del mar. Hacía sol. Ese sol de octubre que calienta lo suficiente para transmitirte toda la energía que necesitas para sobrellevar una semana fría y oscura. Las olas iban y venían al ritmo del viento de otoño . Un viento encendido que no dejaba que el calor atrapara su rostro. Paseaba sola por la arena mojada. En el último oleaje la mar le ganó terreno a la tierra y cientos de algas se depositaron en la orilla. Y botellas de plástico, bolsas, trozos de red azul…Pedazos de lo inservible de otra civilización.

Caminaba cerca de la orilla, buscando tesoros secretos, quizá una botella sin nombre, un mensaje misterioso entre las rocas de la escollera, o una vieja muñeca que le entregara una historia. Cualquier cosa que le indicara que había merecido la pena el viaje desde el fondo del océano. Pero solo encontró suciedad. Lo inservible a pedacitos, un puzzle de lo innecesario.

De repente vio algo a lo lejos, no eran algas, ni plásticos ni mensajes en una botella. Pudo distinguir a Luís y Paloma entre una maraña de algas secas de la última tormenta, dos amigos de los queridos. Se acercó poco a poco. Tendidos sus cuerpos en la arena, Luís leía mientras Paloma dibujaba gaviotas. Martina se alegró de verles, hacía tanto tiempo que no se veían. Hablaron del mar y del sol. Qué lejos quedaban las discusiones acaloradas entre corales de los sábados por la noche! Y qué lejos el día de su partida. El agua deshacía las algas, acompañaba sus palabras. Susurraba gaviotas al oído de Paloma. Martina se alegró de verles. Las corrientes, de nuevo, habían sido favorables.

A medida que avanzaba el paseo pudo ver a Sara y a Lena que se libraban de los trocitos de algas que todavía tenían pegadas entre los dedos de los pies. Es difícil librarse de las algas entre los pliegues de la piel- le decía Lena a Sara. Lo mejor es dejar que se sequen y así resulta más fácil - añadía Sara. Martina se movía en su salsa, era un animal marino, una sirena entre la mar y la tierra. Estaba contenta. Buen trabajo, se dijo para sí.

Entre tanta ida y venida, el mar comenzó a rugir fuerte. Olía a tormenta.
Pudo ver un velero en la línea del horizonte. Se despidió de sus amigos.

Adiós Martina, da recuerdos! -dijeron-
Id con cuidado, vigilad las tormentas!- contestó ella.

Miró de nuevo al horizonte. El pequeño barco comenzó a moverse. Por su tamaño imaginó a tres o cuatro personas dentro.


Debía darse prisa, nadar a toda velocidad, no tenía tiempo que perder.

Serían sus invitados por un tiempo.

Ellos sabrían que el tesoro está dentro, escondido en el vientre del mar.

El mismo al que Martina regresó.

El mismo que un día les devolvería.