DOLÇ I MÉS

Aquest més d'agost vam celebrar l'aniversari de la meua germana Yolanda. Com sempre, vaig fer un relat que l'acompanyava.

Estela era especialista en travessar portes i obrir-ne on no hi havia cap a la vista. A més, quan algú li costava travessar-ne alguna, ella l’acompanyava amb tota la naturalitat del món i tot arreglat. Des de ben menuda obria portes en caixes de sabates per a que els clicks del germà entraren a sa casa a fer la migdiada, les obria a les parets dibuixant-les i rascant un poc la pintura de color blau en el ditet, molt menudetes, per passar desapercebudes als ulls dels pares. Imaginava que anava a un altre lloc, i tornava, per a sopar o fer els deures.

Ningú veia res dolent amb aquest do de la xiqueta ja que era molt bona en raonament lògic, matemàtiques i química, matéries fonamentals per a buscar-se la vida de fadrina. Ja de major, va trobar un treball de seguida. Quan se’n va anar de la feina, va connectar de nou en les habil.litats que tenia de menudeta que mai havia oblidat del tot, però la falta de pràctica va fer que enlloc d’obrir una porta va començar obrint una finestra on compartia tot tipus d’idees culinàries, des d’aperitius de disseny i sabor únic fins a pastissos de totes les formes i colors. Li va ajudar molt la seua formació i curiositat química per a combinar ingredients i provar nous sabors. Un dia Estela va somiar en obrir una porta a aquesta nova activitat que li feia tan de goig, i en el somni apareixia que necessitava un davantal i una tarjeta molt especial per poder-lo fer. Ja desperta, Estela es va dedicar a buscar davantals per tot arreu, però cap era de la categoria que ella necessitava. Tampoc va tobar una tarjeta que li agradara, malgrat haver recorregut totes les tendes de disseny de la ciutat dels Castells i buscar-la en internet i tot. Seguia mantenint la finestra però li faltava la porta. Fins que el dia del seu aniversari li van regalar la clau obrir aquesta nova porta i des d’aleshores va gaudir més gent del dolç i més d’Estela.

I és que els pastissos d’Estela fan gust a toronja i xocolota i a més i més sabors. Però tots tenen un ingredient comú: la generositat que s’encomana quan en tastes un trocet.

Podeu veure el pastís en http://dolc-i-mes.blogspot.com/

LA CADIRA DE LA CREATIVITAT

Hola amics i amigues. Fa temps vaig composar un relat que es deia LA HEERENCIA que tinc penjat a aquest blog. Parlava d'una cadira un poc especial: LA CADIRA DE LA CREATIVITAT, que apareixia i desapareixia en diferents moments de la vida de l'autora. Qui m'anava a dir que la cadira la trobaria, tal i com la va pensar la meua imaginació, en un viatge recent que he fet pel nord Amb aquesta foto faré un xicotet paréntesi ja que me'n vaig al poble a gaudir unes setmanetes del silenci. Salut i bon estiu.

EMMANUEL

Ja ha passat més d’un mes des de la darrera frase escrita. Pitjor seria que passés un mes de la darrera frase pensada, i precisament això, per ser exactes, és el que li va succeir. Deixar d’escriure un mes o dos, o un any, no li importava. El més greu era deixar de pensar. Emmanuel va arribar a eixa conclusió un vint-i –cinc de juliol, festa major al seu poble , el dia de Sant Jaume. Ell comptava el temps no per dies o setmanes com tots. Ho comptava de sant en sant. Vicis i costums que havia aprés des de ben menudet d’allà d’on venia i que no se li havíen oblidat. Així que des de la mare de Déu del Carme fins a San Jaume no havia escrit ni mitja paraula. Ni escrit ni pensat. Només tenia temps de dir alguna cosa per la mare de deu dels Angels.. que era la seua darrera oportunitat. Però no podia dir-li-ho al seu editor que estava esperant en candeleta l’article a la semana vinent.. Per sort la revista era bimensual i el tema lliure, el que li permetia escriure quan li rondinava una idea al cap fora començament o final de temporada amb la condició que estiguera llest una setmana abans de la publicació. Sempre alguna cosa surtia, parlar del polític de torn que feia barabassades en nom dels ciutadans, o de la vergonya de malgastar aigua i recursos d’aquest món que és de tots i el dominen uns quants, o de la darrera pel.lícula que havia vist al cinema amb molt de sexe i poca trama, o a l’inrevés, històries amb excés de romanticisme passat de moda i ni un pèl d’apretons i ganes de cuixa i pit… Sempre presentava alguna cosa fins aquesta vegada que no hi havia res per mostrar. Emmanuel va entrar en un cercle viciòs on no escrivia perquè no tenia res a dir, i no deia res perquè no escrivia. Els metges fa un mes li van dir que el seu cap va patir un curtcircuit, “com un ordenador que s’estavella i cal reiniciar-lo una altra vegada”. Els metges en saben moltes de metàfores perquè hi ha massa malalties inexplicables per als incauts com Emmanuel. I ací estava, teclejant davant l’ordinador sense res a dir, les aixelles suades i els dits fent faltes d’ortografia, que fins i tot s’obliden les normes ortogràfiques i tot, si ho vas deixant. A Emanuel li agradaria trobar una idea que pujara l’article cap amunt, sentir la sensació de voler dir alguna cosa encara que alhora de pretar les tecles no encara sabia quina. Però la sensació no arribava. Potser el que tiraba en falta era la sensació d’esclafir en un paper eixa necessitat d’expressar-se. Seria que li afectava el calor, potser, o que l’ordinador del seu cap encara estava “reiniciant-se” i calia tenir paciència. I encara que no havia dit molt, va cumplir amb l’encàrrec de fer quaranta frases per entregar-les a l’editor. Unes frases sense títol, perquè només faltava que posara “ESCRIURE PER NO DIR NI PRUNA” que és el que més li encaixava amb el relat, També podria contar la història de per què li deien Emmanuel, del somni que va tenir la seua mare abans de nàixer, però això ho deixaria per a un altre dia, que avui ja tenia la feina feta.

UNA CREU A LES SABATES

Aquell dia feia vent, un vent que ho barrejava tot. Llavors, mobles, flors, bruixes blanques, números i lletres, estaven fora de context. Tot volava i es movia. Les cases, un poc destartalades, tenien el teulat a l’esquena i les finestres als peus. Els asteriscos eren molt cobdiciats, hi havia qui volia atrapar-los amb caçapapallones. Eixes estrelletes eren en realitat bruixes blanques enfosquides per la carbonissa suspesa en l’aire. Però això és una altra història.

Un asterisc va redolar del cap als muscles del caminant i es va quedar al final enganxat a les sabates. De prop era més bé una creu roja menuda, encara que de lluny semblava una estrelleta. El caminant portava unes esportives blaves que es van fer d’un roig intens quan es va posar l’estrella. L’home va seguir caminant content i va veure uns altres de camins, com capil.lars que travessaven la terra que xafava. Aleshores, va saber que de vegades esta bé que que les finestres de les cases estiguen als peus. Va mirar de nou les esportives. Eren unes sabates molt cómodes, que a més l’impulsaven cap avant. I el regal li va agradar.

L’HORTET DE L’ABUELO

L'altre diumenge vam celebrar l'aniversari del meu pare i, entre tots, vam composar un regal. Com sempre, la meua germana Yolanda un pastís, les pilotes de la tia per a la paella, una gorra per al sol de la meua germana Reies, una postal musical de la meua cosina (la teta Fernanda), i aquesta poesia meua que va llegir el meu fill:

Entretingut està el temps,

Que si plou

O que si escampa.

Entre col i col llentuga

Que fa bona l’amanida.

I les tomatetes, qué?

Mira, estan ben rogetes

Que ara ja han madurat

¡I quina bona olor que fan!

Tens pebreres italianes

D’eixes allargadetes

O roges per a torrar,

Ben precioses, res a veure

Amb les que hi ha a les safates

Que estan al supermercat.

Als melons els costa eixir

Esperarem a l’estiu.

¿Qué farem, tindrem figuetes?

La figuera està reblerta

A l’agost confitadetes.

I és que a l’hortet de l’abuelo

Hi ha de tot

No res hi falte

Per les nits rega les plantes

I de matí es passeja,

¿Qué creixeran per la nit,

Tomates, pésols i faves?

Es veu que ho fan lentament

Poc a poc, sense adonar-te’n

El cas és que mai ho he vist,

Però l’abuelo si ho veu,

Que veu el que està amagat

I per això de matí

Poc a poc passa revista

I treballa un poc la terra

Per tindre bona collita

Pero el millor regal va ser que vam compartir el dia ben a gust tots junts.

Podeu veure el pastís en http://dolc-i-mes.blogspot.com/

DOLÇ I MÉS

Avui, faré un paréntesi a les meues històries per dir-vos que dissabte passat vaig celebrar el meu aniverari amb la meua família i amics. La nit va ser tot un regal. Sabia que la meua germana Yolanda estava preparant un pastís dels que fa ella i, quan me'l va ensenyar, en realitat el que vaig veure, és un conte meu que va prendre cos en forma de dolcet. Ens vam menjar un troç cadascú. Acompanyant-lo, una copeta en la tasca-pub de l'antiga Ovella Negra de Castelló on feia vint anys anavem tots a arreglar el món i estirar la nit. A un pas de la plaça Maria Agustina, on avui es reuneixen les reivindicacions dels indignats. Entre la meua gent hi ha mestres, empresaris, esportistes, teatreros, artistes, historiadors, polítics, informàtics, pastisseres i escriptores aficionades. El millor és que no va faltar ni sobrar res.

* Podeu veure millor el pastís a

http://dolc-i-mes.blogspot.com/

LA VIDRIOLA AQUÀTICA

Com cada tarda, Quique i els seus amics anaven de camí cap al llac per a jugar amb les monedes que els havien donat els seus pares eixe diumenge. Eren una colla un poc estranya, perquè no se les guardaven en la vidriola con feien els altres xiquets del poble per a comprar-se cromos de futbol o gusanitos. Ells preferien portar-les al llac, llançar-les a l’aigua i veure cóm planejaven per damunt l’espill blau. Les monedes eren planes i sobrevolaven l’aigua una bona estona si sabies llançar-les amb la maestria adequada. Així, els més avispats, conseguien fer quatre o cinc botets i arribar a l’altre costat. Però la majoria de les monedes anaven al fons del llac i, per tant, Quique i els seus amics les perdien de vista ràpidament.

Les que arribaven a l’altre costat eren per als nens del poble Paradís. Amb elles els ajudaven a comprar llibres per anar a escola. Els llibres no eren un problema per a Quique i els amics, els tenien tots i els pesaven com un dimoni en la motxilla, que nova de trinca cada curs, era sempre regal d’aniversari o de reis.

Aquest passatemps un poc fóra de tota lògica el guardaven com un secret tots cinc, perquè és ben sabut que ningú hagués entés que es jugaren la paga de la setmana d’eixa manera tan poc profitosa. Per tant, ningú contava res. No fóra que algun mestre, pare o mare benintencionat, considerara que els xiquets no estaven bé del cap i agafaren hora per anar al psicòleg. Tothom sap que els diners no es malgasten. Així que el diumenge per la tarda fingien que anaven al cinema, quan en realitat anaven al llac per veure si eixe dia per fi aconseguien travessar-lo fent les monedes uns pocs botets per a arribar al Paradís. Però la majoria d’elles romanien al fons del llac com un tresor soterrat entre pedres , arena i plantes aquàtiques. El llac era la seua millor vidriola.

Fins que un dia Quique va necessitar els diners per ajudar els pares a passar una mala ratxa. Aquell diumenge van ser testigs d’una cosa fantàstica. Les monedes començaren a pujar fent una flor que surava per damunt de l’aigua. Els nens de Paradís havien estés una xarxa al fons del riu per a que no es pergueren. I tots els d’un costat i de l’altre la pujaren cap amunt. Com si haguessen vist un ovni, els nens quedaren bocabadats i feliços per una estona. Els d’un i l’altre costat. Cal tenir paciència i saber esperar. La natura et retorna allò que li dones. Clar, que has de tirar una maneta. Després, Quique va agafar el que necessitava i la flor es va afonar de nou.

El cap de setmana següent llançaren la vidriola a l’aigua i l’ompliren de desitjos i mapes de tresors ocults. El camí de l’impossible s’obria, com les aigues del mar Mort, per fer un pont entre el desig i la realitat. I començaren a eixir monedes de la vidriola de diferents tamanys i colors i formaren flors grans i menudes per tot el llac, daurades i color plata, com nenúfars metàl.lics d’arrrels aèries. Quan els diners fan flors, es forma un tapis milionari.

I quan van agafar allò que tots necessitaren, les monedes tornaren al fons de l’aigua que es convertire des d’aleshores en la seua vidriola aquàtica, un pou dels desigs molt florit.

Y aquell any, en el Paradís, tots els nens van tenir llibres per a anar a escola.