OBRINT LA FINESTRA

M'agrada assomar-me a la finestra i veure que hi ha més enllà. Normalment després me retiro a l'habitació i continuo amb el que estava fent. Avui m'han pegat una espenteta i he decidit travessar la finestra.

viernes, 4 de octubre de 2013

SENTIMIENTOS LÍQUIDOS



Sara se enfadó con su médico el jueves por la tarde y el viernes ya se encontraba mejor. Hacía tanto tiempo que no se enfadaba con nadie que esa aparente contrariedad lejos de dañarla, le fue la mar de bien. De todos los sentimientos que había olvidado en su larga travesía por la depresión, el enfado fue el primero en salir. Con el enfado Sara se desprendió de   un cúmulo de energía que la empujó hacia adelante, y la rescató del agujero donde estaba. Fue el pistoletazo de salida de los otros sentimientos que se pusieron ordenados y en fila a partir de entonces: la alegría, la autoestima, el amor hacia sus hijos y su pareja. Decidió que ningún sentimiento debe ser ignorado porque lo que no se acepta produce un tapón. Desde el día del enfado sus otros sentimientos se fueron deshaciendo y hasta se volvieron líquidos y después, con el tiempo,  salieron de nuevo por todos los poros de su piel.

lunes, 26 de agosto de 2013

CANVIAR LA VIDA




Les dos complien anys el mateix dia. Marta  tenia quaranta nou anys i Elisa només vint-i-tres. El bar que van llogar per celebrar-lo, estava ple de guirnaldes i globos de colors. I un  grapat d’amics comuns sobretot del cor on assatjaven cada dijous per la nit. Fent una escolteta, Elisa li va proposar a Marta canviar la seua vida per la d’ella. I pensat i fet, com si foren cromos de xiquets, o com un nou vestit d’aniversari,  van intercanviar les seues vides. Una bona jugada, va pensar dintre seu Marta, guanyaria més anys de vida. Però l’intercanvi no va ser gens profitós per a ella ja que Elisa estava sempre deprimida. Marta, en els seus quaranta nou anys,  era un persona molt positiva que tirava sempre cap avant i gaudia de cada instant. Es dedicava a netejar cases però alhora feia massatges i cantava al cor,  la seua gran passió. Quan van fer l’intercanvi,  Marta se’n va adonar que no havie fet cap bon  negoci. Un poquet tard va aprendre la llicò. Mentre Elisa estava més contenta que unes castanyetes, ja que ella sí va saber fer un bon tracte: encomanava l’alegria allà on anava que era el que li mancava en la seua vida anterior. L’intercanvi va durar només una setmana, el suficient per a que les dos aprengueren la lliçò: que amb l’edat no construim gàbies, és amb  l’actitud que no depén d’edats sinò de voluntats. I conte contat, conte acabat.

viernes, 2 de agosto de 2013

domingo, 16 de junio de 2013

LES ULLERES


Katia portava ulleres per veure millor els problemes. Quan algun ejercici de matemàtiques no l’entenia es posava les ulleres i ho veia tot clar: de seguida agafava llapis i llibreta i feia el plantejament per a resoldre’l. Cal dir que Katia anava a cinqué de primària, que és el moment on més dificils són els problemes  de matemàtiques.

Una vegada,  estava discutint amb els seus pares  perquè no volia menjar-se el dinar que li van escudellar. Com que la discussió entrava en un bucle que no portava enlloc, es va posar les ulleres i va ser capaç de seguida de negociar una solució. Va concloure que se menjaria el dinaret només una vegada al mes.

Així que Katia portava les ulleres dins la motxilla d’anar a escola , o bé en una  bossa menuda quan sortia a passejar amb els amics.

Un dia Katia es va oblidar les ulleres a casa, tot just quan es va trobar enmig d’un problema gros : va passejar tan lluny que des d’on estava va oblidar el camí de tornar a casa i no volia, orgullosa com era ella, preguntar-li ningú. Així que vinga a buscar per totes les butxaques de la motxilla i no trobava res. Tan sofocada estava, que la seua millor amiga , Míriam, se va oferir a acompanyar-la. Al final Katia va aceptar i quan arribà a casa la va fer entrar  la seua habitació i li va mostrar les ulleres. Míriam va dir que si ella tinguera les ulleres   les gastaria per a que la deixaren en pau dos xiquetes de classe que només feien que posar-se amb ella.


Katia, aleshores, li va dir que podia gaudir de les ulleres quan les necessitara. Se van abraçar  les dos i Katia va saber que millor que les ulleres és tindre una bona amiga al costat. Li tiraria una maneta quan les ulleres no li feren profit.

miércoles, 15 de mayo de 2013

LA MAR EN CALMA

Quan la mar està en calma els pensaments s'asserenen.


miércoles, 1 de mayo de 2013

EL AGUJERO


Érase una vez una marca pionera que fabricaba zapatos para niños pero que tenía un agujero. Ana, disciplinada y puntual,  era una de las trabajadoras de la empresa y la primera en llegar a la oficina. Llegaba incluso antes que las señoras de la limpieza. Su principal tarea era tapar el agujero con palabras.

Lejos de aminorarse, el agujero se hacía cada día más grande y Ana tenía que utilizar enormes dotes de imaginación (y de tinta) para tapar el agujero.

Un día Ana se puso enferma y no pudo ir a trabajar. Nadie más conocía lo que hacía, así que ese día el agujero se dejó sin tapar.

La primera que llegó a la oficina fue María del Mar, la mujer de la limpieza, medio dormida porque todavía no había logrado acostumbrarse los madrugones que le exigía su puesto. Iba tan despistada, que no vio el agujero y se cayó dentro. Mientras caía  abrió los ojos de par en par y vio que el agujero se parecía a una torre invertida. Esperó, curiosa, a ver qué sucedía.

Dos segundos después cayó  don Paco, el jefe, que mientras descendía estuvo refunfuñando todo el rato por el descuido de Ana: le cantaría las cuarenta cuando la viera, ¡qué se habría creido esa mujer!, ya se encargaría él de recordarle que en el trabajo uno no  podía eludir responsabilidades. Tapar el agujero era una de las tareas más importantes de la empresa.

María del Mar y don Paco llegaron al fondo del agujero casi inmediatamente, se miraron de reojo, rebotaron, y el impulso les llevó a toda velocidad hacia arriba como si de un muelle se tratara. María del Mar aterrizó en el despacho del jefe y don Paco en los servicios de la planta baja, al lado de los cubos, las bolsas de basura y las escobas.

Al cabo de una semana, cuando se había recuperado de su enfermedad, Ana volvió al trabajo. Llegó la primera, como siempre, dispuesta a poner nuevas palabras para tapar el agujero. Pero donde hacía siete días estaba el agujero encontró una nota dentro de un sobre: “Bienvenida Ana, espero que te encuentres mejor. Sube a verme esta mañana, vamos a lanzar un nuevo producto, las zapatillas saltarinas y te necesitamos para la nueva campaña de promoción. La dirección”. Entonces vio que salía un ratón blanco con un lazo rojo del agujero. Por lo demás todo estaba igual. Solo un poco de polvo acumulado en las mesas de recepción: “Si don Paco pasara el dedo por estos muebles  se enfadaría mucho”, se dijo Ana para sus adentros. Pero siguió caminando decidida y sonriente pensando en nuevas frases para promocionar el nuevo producto de su empresa. Tan contenta estaba que se olvidó de tapar el agujero.

domingo, 21 de abril de 2013

EL VELL MONESTIR









La dona  es posa la pedra a la butxaca. És menuda i plana, no pesa. Porta set anys al calaix de la tauleta de nit, on guarda també  cartes antigues del seu marit. Dos tresors compartint el mateix espai.

La veus com agafa el cotxe, carretera i manta. Arriba a la zona muntanyosa que amaga al vell monestir. Puja la costera, i va comptant. Dinou voltes. S’atura, aparca a la vorera del precipici i resol que farà la resta del camí a peu. Als deu minuts d’anar per la senda es troba amb el vell monestir. Vol entrar i recòrrer les runes però no pot: han posat una reixa per a que ningú passe i pertorbe la pau de l’abandó. LLàstima. Havia previst entrar, passejar, recòrrer les passes de fa set anys quan li feie confidències al seu amant, quan, entre parets mig enderrocades, era presonera d’un desig salvatge  que feia olor a espígol i a timonet. Però avui no pot entrar. Tan se val. Segueix el camí que l’allunya de les runes, del seu record. A cent metres té una nova perspectiva. Sembla que la muntanya es prolonga amb les parets del monestir. Una construcció feta de muntanya. Una muntanya que acaba sent mig humana. Mira cap a dalt  i un voltor navega aprofitant les corrents d’aire. Segons com es mou sembla una ala delta. Allà les parets del monestir són agulles que ixen de la muntanya desafiants. Cap a l’est la mar s’eleva i espenta un veler  al cel que veu un puntet amagat entre les roques i les grenyes de les carrasques.

Pensa que és el lloc adequat per fer el que havia vingut a fer. Així que es treu la pedra de la butxaca que li va donar el seu xicot fa set anys “sempre que l’agafes te’n recordaràs de mi”, li va dir. Ara ja no vol saber res d’ell. La mira abans de llançar-la amb totes les seues forces. Sent que el gest té alguna cosa de ritual: la pedra que torne a les pedres.

El seu amor es perd en el temps.

Però abans de tornar al cotxe no pot resistir la temptació de dibuixar quatre ratlles en el seu quadern de supervivència abans que la romiguera o un terratrémol li neguen el que allí va passar.