VISITA GUIADA

Ja han tocat les set de la vesprada al rellotge de l’església, el sol ja no crema però les pedres conserven l’escalfor del dia. M’agrada tocar els bancs de pedra i asseure’m plegant les cames mirant cap al sol que a eixes hores ja no fa mal als ulls. Dins, quan passejo pel palau, sento alguna cosa sensual que recorre la meua esquena. Un any abans tenia els teus ulls darrere mentre la guia ens feia detallades explicacions de les pintures renaixentistes del sostre de la capella de la família o de les manisetes del segle catorze valencià emprades per a decorar els salons de ball. Erem una trentena d’estudiants de totes les edats que, com un banc de peixos, seguiem la guia a un costat i l’altre de les sales. Em vaig desviar de la ruta per a assomar-me al balcó que donava al jardí. La teua ombra em resseguia com un esperit amable des de la distància, sempre unes passes enrere. Tocava per casualitat el teu braç, de tant en tant, quan em movia uns mil.límetres. Aleshores esclatava a riure per trencar el gel. O el foc. Fingia que em feien gràcia les explicacions que ens donaven. I vaig fugir cap a dins del palau , mirant-te de reüll per veure si em seguies.

La guia continuava amb el seu discurs. Un rogle d’una trentena de persones l’envoltaven. Ara parlava de la relaxació de la cort, dels amorios del duc, de cóm perseguia pels racons de palau les seues serventes, i com elles jugaven amagant-se per darrere dels tarongers i dels rosers del jardí, com es refredaven l’escot en la font, afluixant la cotilla i prenien el sol llegint un dels llibres de poemes prohibits de l’època.

Mentre escoltava atenta les explicacions, sentia sense veure’t el teu cos com s’apropava. Un pam d’aire ens separava prudent, era tan espés que em tocaves sense fer-ho. Llavors m’esmunyia dissimulant cap a l’altre balcó. Tu venies darrere. Oloravem junts els perfums del pati , de rosa i atzar. Va ser en eixe moment quan la teua veu, dolça, em va regalar una promesa “tornarem a veure’ns dins d’un any”.

I era veritat. Ahí estava jo un any després, tocant les pedres calentes dels bancs del pati, asseguda , cames plegades, mirant cap al sol. Feia només deu minuts que havia tancat el palau.

Eixe dia va ser dur. Massa feina, dos grups d’escolars i un autobús de persones grans que venien d’Itàlia, a més de les visites habituals del dia. Però valia la pena, et sentia colant-te entre les frases que m’havia aprés per a animar la gent que, curiosa, cada dia entrava per submergir-se en un altre món.

Et trobaré també demà quan obri la porta.

Ja ho saps, sempre m’ha agradat prendre la iniciativa.