LA ESTATUA

Tenia els pits durs com la pedra. Acabava d’assecar-se el guix i Pau es disposava a treure-li els motlles per fer el seu treball.

- M’agradaria atrapar els teus pits per sempre-li xiuxuejava Pau a l’orella en la intimitat. I aleshores Izabela s’encenia com un misto, cargolant i estirant el seu cos al llit improvisat del costat de l’estudi.

Tant li ho havia dit, que al final accedí a la seua petició

El primer quart d’hora va patir un poc, veient com els seus graciosos pits que tant alavava el seu amant, quedaven atrapats en la durícia del guix. Semblava una pobra dona. Però ell li va fer creure, en eixe costum que tenia de remoure les partícules de l’aire cap amunt quan parlava, que semblava l’estatua d’una deessa grega.

Pau era un professional. Quan va arribar el moment, li va treure el guix i va fer motlles per a fabricar els tassons de la col.lecció Izabela.

Ella, després d’un bany d’importància amb tanta originalitat, es trobava com una peça única. Una peça de museu. Diries que anava més palplantada i tot, lluint el seu cos que trobava tant desitjable.

La col.lecció es va vendre molt bé. Tothom bevia dels seus pits, i no era una frase feta.

Fins que un dia es va veure en un museu precisament. …. I ara sí que es va quedar d’una peça Al costat de Pietra, Susana, Davinia, Gabriela, Sarah i…Miquel!