CARES NOVES

El viatge a Angola va començar molt bé. Amb el meu company Zumbi vam recórrer les platges més meravelloses de tota Africa. De la mà, ens vam passejar durant vint dies i vint nits per tot el país, travessant camins trepitjats per tants, i obrint-ne altres a l’oceà Atlàntic i al riu Kunene. Per les nits navegavem pels nostres cossos dolçament, a soles, sense mapes ni guies ni ritmes marcats.

Poc després de tornar, Zumbi se’n va anar darrere els passos d’Ena. Zumbi era molt inquiet.

Els mesos següents millor els deixo passar. Els morros de tota la família arribaren fins a terra i els esquitxons quan parlaven i la mirada quan callaven, et llançava a la paret sense moure ni mitja pestanya.

Però d’això no vull ni parlar-ne. Ara ací estic amb la meua filla, una nineta d’ulls marrons com dues llunes de mel. La comare la banya mentre intenta fer-li el monyo, uns cargols menuts i atapits fan difícil que li passe la pinta per treure-li la sang seca que se li ha quedat del part

A mesura que passen els dies es farà més negreta-em va dir la comare.

Poca cosa tinc clara del que faré a partir d’ara. Només que li posaré de nom Angola.

No cal ni dir-vos que tots en la família van estrenar cares noves quan van veure la meua filla. I es que l’alegria de veure Angola és el millor del món.