CUENTOS ANIDADOS O LAS MUÑECAS RUSAS

Hace un par de semanas recibí una invitación para participar en un juego de microrrelatos. La idea, original de Dersony, consistía en componer un relato que estaría dentro de otro y éste dentro de otro como en un juego de muñecas rusas. En total, 13 relatos. Historias distintas cuya llave para acceder es una contraseña que cada lector tiene que descubrir. Para acceder a la llave que os permitirá abrir la caja de muñecas tenéis que ir al siguiente enlace:

http://www.megaupload.com/?d=8XFHJWDZ

Relaciono los escritores que han participado en la experiencia entre los cuales me incluyo.

Gotzon

http://gotzoki.wordpress.com
Elisa de Armas
http://pativanesca.blogspot.com
Anita Dinamita
http://relatosdeandarporcasa.blogspot.com
Puri Menaya
http://purificacionmenaya.blogspot.com
Alberto Martín "NiñoCactus"
http://borronycuentonuevo.blogspot.com
Anca Balaj "aminuscula"
http://aminuscula.blogspot.com
Rosana
http://contesbreus.blogspot.com
Fernando Vicente "depropio"
http://depropio.wordpress.com
MA
http://explotarenelvacio.blogspot.com
Maite García de Vicuña
http://microrrelatosenporciones.blogspot.com
Raúl Quirós Molina
http://unhombrecaedeunedificio.com

Y por supuesto el autor de la idea:

Dersony

dersony.blogspot.com

Espero que lo disfrutéis ( y que lleguéis a mi relato, jeje)

EL CAP EN COVA

Filiberto mirava les interioritats de Pilar posant l’ull al microscopi travessa-membranes que havia inventat l’any passat per on observava el que passava dins del cervell humà, territori inexplorat com el que més, i lloc on trobar tantes repostes interessants per als investigadors com ell.

Enganxat a l’aparell, va veure una idea com saltava d’un costat a l’altre del cap de Pilar, una idea que buscava companyia. “Les idees també pateixen la soledat com les persones, necessiten estar unides per a avançar”, digué amb una veu seriosa mentre la gravadora feia el seu paper. Filiberto tornava a mirar aleshores pel microscopi i la veia perfectament- la idea- pegant saltets en un espai gran, fent ressò els seus rebots, amb l’ànsia de qui cerca alguna cosa, com una puça buscant un cos pelut on allotjar-se. Ningú ha parlat mai de la soledad de les idees-pensà Filiberto-i sí, el pitjor és quan una dorm a soles, es lleva a soles i es passa tot el sant dia saltant a la pata coixa o a la comba dins d’un cap-cova fosc i silenciós, esperant la llum que desentenebre l’eixida per a fugir i caminar, humil, amb una altra idea, cap a les aigües que reflecteixen el sol, i que retornen, com espills de xicotetes partícules mullades, la claror a la bòveda del cel. Açò estava pensant quan va observar perfectament amb el seu microscopi travessa-membranes com una idea exia de Pilar i es juntava amb altres que va trobar fora, omplint a la noia de nombroses idees que es multiplicaven per a crear una força de vida, un braç d’impuls, un hostatge acollidor, una ment en brillantor pròpia, una reproducció de les voluntats, un escampar-se de possibilitats. Tot això vegé per fi. Després de molts dies al peu del canó, havia estat testig d’una fita històrica, així que per immortalitzar el moment, agafà de nou la gravadora: “L’evolució ni ha segut ni serà possible amb una sola idea. L’evolució és la transformació del cap en cova a la cova en cap. Dit d’una altra manera, l’evolució mai serà possible si cadascuna de les persones no surten de la cova on reboten idees avorrides d’elles mateixa”

I dit açò desconnectà la gravadora i apagà el microscopi.

Pilar se n’anà cap a sa casa amb una alegria diferent a la que havia entrat. Ella no s’explicava per què. Filiberto sabia ben bé el motiu. Per fi ho havia vist dins del seu cap. Un parell d’idees havíen trobat la llum.

Ell tancà el laboratori i se n’anà a pendre unes canyetes amb els amics. Tant d’aïllament li donava mal de cap i necessitava desemboirar-se, buscar fora el que no trobava dins.

Mai se sap on es pot trobar una nova idea.

LA PIEL DEL MUNDO

Aquel mundo era tan estrecho que las personas iban desfilando una a una para no caer en el abismo. Tanto andar y andar por el mismo trazado que se habían levantado los márgenes y soltado las costuras que unían el camino a la esfera planetaria. El mundo daba lástima, pelado, pelado, se estaba quedando con lo puesto, mientras la gente circulaba por encima de las estrechas mondas ajena a lo que sucedía de verdad. Un anillo en espiral giraba alrededor del planeta, pero a diferencia de Saturno, este bucle salía del mundo, y como un tirabuzón gigante serpenteaba a su alrededor. Y cada vez el tirabuzón se agrandaba más y más.

Era su piel.

Así que el mundo de año en año iba reduciendo su tamaño a la mínima expresión. Y tiritaba de frío. Mientras, la piel del mundo se iba alargando trazando un camino que avanzaba en espiral hacia ninguna parte.

Desde la nave lo veíamos totalmente expuesto a la fuerza centrípeta que engulle los mundos ajenos a sí mismos. Erika, la comandante de la nave, había visto este fenómeno otras veces en sus largos recorridos por la galaxia, y solo aventuraba una solución: tenía que volver la piel al mundo, para protegerlo, y ofrecer a la gente unos caminos más anchos por los que transitar. Al fin y al cabo, solo los mundos completos sobreviven al remolino que aspira los desechos del universo. Y pueden evolucionar.

Así que ideó, con nosotros los tripulantes, todo un despliegue de comunicación, para contar con imágenes lo que estaba pasando, ya que la mayoría de la gente había nacido en el anillo y no sabía que existían senderos más amplios y distintos por los que avanzar. Si lográbamos que los habitantes nos creyeran, estaba hecho casi todo el trabajo, porque sin su fuerza esperanzada y sin su fe, no sería posible devolver la piel al mundo.

Los tripulantes de la nave tuvimos que luchar como tantas veces con la incredulidad de las personas, que acostumbradas a circular una a una, habían olvidado que era posible cambiar de dirección, ir de dos en dos, en círculos, dando saltos o en zig-zag por el mundo como en una locomotora un poco loca, sin caerse.

Dispusimos unos espejos redondos y gigantes para que se observaran a sí mismas caminar por encima del tirabuzón planetario, alejadas de su mundo. Algunas tuvieron que mirar dos veces, se frotaron los ojos y miraban de nuevo con cara de sorpresa. Después desplegamos unas pantallas enormes con imágenes del pasado, donde los caminos cruzaban en todas direcciones, como arterias que mantenían vivo al mundo, lleno de energía y la piel en su sitio. Entre todos los caminantes masajeaban la esfera que mostraba un tono relajado y vivaz. Y la piel pegada en su sitio.

Las reacciones fueron distintas, como distintas eran las personas. Algunas no creyeron cierto lo que veían, otras, incautas, quisieron volver tan rápido a su mundo que, desobedeciendo todos los consejos, dieron un salto y quedaron flotando en el espacio a mitad del trayecto para siempre. Las más inteligentes escucharon, hablaron, idearon un plan y se arriesgaron. Decidieron colgarse de los márgenes del camino, y agarraron con sus manos fuertemente los extremos. Una capota inflada como un paracaídas, o como un gusano que flotaba en el espacio, iba descendiendo lentamente al mundo, hasta que finalmente se posó suavemente en su superficie. Todos lo celebraron. Caminaron, corrieron y dieron saltos de alegría durante una semana. Serpentearon sobre los márgenes del camino durante otra y a la tercera dieron volteretas y rodaron en todas direcciones. A la cuarta abrieron veredas y plantaron árboles que con el tiempo echaron raices que fijaron la piel del mundo a la tierra para siempre.

Tomamos unas imágenes y seguimos nuestro camino. Erika no pudo evitar ver antes de irse a unas pocas personas que quedaron flotando en el espacio, recogido su cuerpo, dando vueltas sobre sí mismas durante toda la eternidad. Nunca lograba sobreponerse totalmente a estas imágenes.

“No se puede salvar a quien no quiere ser salvado”-pensó. Después puso la nave a toda máquina y se alejó.

En la distancia el mundo era verde y hermoso. Un sistema de senderos capilares se ramificaba en todas direcciones dándole un aspecto saludable y feliz.

L’ARBRE DE LA VIDA

Aquest conte va acompanyar un pastís-regal per a la meua germana menuda. Si voleu veure el pastís us convido a visitar http://dolc-i-mes.blogspot.com/

La foto és un regal de Marta, que trobareu en fanalblau.blogspot.com

La noia tenia les ungles negres i les mans brutes de terra de la marjal. Des de xicoteta buscava i amagava coses. Li havien dit a l’orelleta abans de néixer que dins la terra estava la possibilitat de tot, que només calia explorar amb deler per trobar.

Així que cada cosa que volia pensava que estava amagada al ventre de la terra, i era precís regirar al lloc adequat per trobar-la. De menuda s’embrutava de terra negra i pegalosa del costat de la séquia, o, si anava a la platja, portava poalets plens d’aigua de la mar per omplir els forats que havia furgat a l’arena que es comunicaven tot fent ponts i trasvassaments subterranis. Gaudia del tacte aspre i esvarós de l’arena que queia entre els seus dits deixant xorreres ací i allà i fent castells que semblaven catedrals gòtiques, que al contrari d’aquestes, duraven el que s’allargava una ona més atrevida que les altres. I sempre trobava alguna cosa. A la platja, pedretes i petxines de formes i colors diferents que guardava en un gerro de vidre a la seua habitació i que anava afegint en cada eixida; a l’horta cucs de bola i marietes que agafava per mirar com caminaven sobre les seues mans, tot girant-les per comprovar que els bitxets no perdien el seu pas i el mateix anaven pel dors de la mà que seguien caminant sobre el palmell quan la voltava. I després els amollava per a que tornaren al seu forat.

També encobria allò que volia néixer, fóra llavors de tomateres, girasols o pensaments, que brotaven poc després en un llenç o en una cartolina.

Aquell dia estava buscant amb ànsia la llavor del ametller, i, pel que es veia, era massa endins de la terra per trobar-la. Una marieta que passava per allí li va dir que cobrira el forat de nou, que estava allí i sens dubte naixeria. La noia, que creia fermament amb els xiuxiueigs dels bitxets de la terra, des d’aquell dia alimentava la terra amb el fem de les sobralles de casa, la regava i esperava. Cada nit somiava amb un arbre d’arrerls fortes i enroscades que s’allargaven per sota la terra estenent-se fins a convertir-se en filaments prims i delicats pels quals xuclava l’aigua que la sustentava. I somiava també en branques sinuoses plenes de fulles que dansaven al compàs de l’aire fresc de la primavera. Però en els somnis l’arbre mai floria.

Cada dia al despertar-se regava la terra on la marieta li digué que naixeria l’ametller, però res.

I cada dia somiava amb les arrels, els arbres i les fulles. La noia mirava la terra i ja no sabia si creure la marieta. Potser els bitxets de la terra també s’equivoquen-pensà. I dubtava. I el titubeig foradava el seu ànim amb un desassossec que li feia dormir malament. Però encara i així, cada dia regava i nodria. Un dia somià en el seu arbre cobert d’un esclat de flors color rosa, les flors de l’ametlller. I s’alçà tant contenta que començà a pintar en el llenç del quarto d’estar un arbre ple de les flors del seu somni. Li va costar tot el dia, car va fer els detalls ben dibuixats amb les arrels, les branques, les fulles, flors i fins i tot la marieta que passejava al seu costat. Tan cansada va acabar , que aquell dia va dormir d’una tirada.

De matí, en obrir la finestra de la seua habitació, anà com cada dia a regar el seu desig. Aquell dia descobrí unes branquetes que emergien decidides de la terra estovada: l’ametller allí estava, dintre la terra humida on vivia la marieta.

L’esclat d’alegria va ser de tots els colors, car cregué més que mai en la saviesa de la terra i de tots els animalets que allí hi vivien. L’arbre era ella i ella era l’arbre. I va descobrir aleshores que dintre seu, com dins la terra, també s’amagava la possibilitat de tot.

BANY DE LLUM

Era principi de mes i tocava. Aquell dia l’Anneta estengué les seues ales que tenia ben plegadetes en les espatlles feia tan de temps. De tant en tant, era precís fer-ho, tal i com li havien avisat, car sinò les ales podien fer-se malbé de no usar-les. Calia enlairar-les, que li pegara el solet, i moure-les fent esbatecs ràpids i més lents, remenant l’aire com qui mou l’aigua de la mar amb els rems per fer avançar el vaixell. Un escalfament per menesters futurs.

Anneta es disposava doncs a això, a la posada a punt mensual, quan vegé una línia blava ben gruixuda a la vorera esquerra del carrer que li portava a sa casa. Era un traç estrany que no assenyalava la meitat de la carretera per fer la clenxa a l’asfalt que marcava els carrils per on havien de transitar els cotxes, ni les ratlles grosses i blanques del pas de zebra, totes ben ficadetes en paral.lel rectes i ordenades, ni cap de les línies contínues i discontínues que significaven alguna cosa dins d’un món ple de normes.

Així que seguí encuriosida la línia blava i a la cantonada vegé el número 348 a soles sense cap significat previsible. Pensà que potser es referia als metres que media la ratlla que havia resseguit, però no, tan sols havia recorregut trenta metres si fa no fa. Un misteri. De tots és sabut que els números han d’estar ben ficadets dins de taules que indiquen percentatges o vivint en un balanç econòmic o de situació. O com a molt, formant part d’una senyal de trànsit si vols. Un número a soles enmig d’un carrer és força sospitós.

Poc després va veure escrit al terra en lletres roges paraules fora de context com “piràmide poblacional” i més endavant una pintada irreverent feta amb esprai groc a la façana de la biblioteca: “mitja per habitant”. I això no va ser tot, descobrí també unes línies verdes més finetes com un codi de barres disposat a la manera d’un pas de zebra molt particular.

Ratlles, números i lletres fora de context que desconcertaven l’Anneta.

Per tindre una visió més global va desplegar les seues ales. Des de dalt veia un món desordenat on les paraules i números havien pres els carrers. Fugiren de les taules i graelles que les empresonaren tant de temps. Anneta onejà per l’aire i des de dalt el paisatge era bellament dibuixat, ratlles de colorins pintaven façanes i carrers, mentre números i paraules es despenjaven com girnaldes en portes i finestres.

Replegà les seues ales de nou i tornà a treballar. Quan obrí la porta, notà un bany de llum en tota l’estança. Sens dubte l’espai s’alleugia per la rebel.lió i fuga de les ratlles, números i lletres que hi vivien. Respirà animada una nova vida, un aire net que presagiava un nou ordre de les coses. Quan obrí la llibreta només una paraula s’havie quedat enganxada en l’agenda per a saludar-la aquell dia: llibertat. I des d’ella va començar, animadament, a escriure-ho tot una altra vegada.

L’OU DE LA VIDA

Inspirat en els dibuixos de Maria Josep

*http://maijo-gino-art.blogspot.com/

Quasi sonaven ja les set del matí en el despertador de color rosa que li havia regalat una amiga l’hivern passat. Era un rellotge molt especial-li va dir aleshores- pots parar-lo quan vullgues, quan estigues en un moment d’eixos preciosos que fulguren com a joies dins la teua ànima, pum el pares i ja està. Tu ets l’ama del teu temps amiga-li digué amb eixe somriure tendre que sempre li encomava seguretat i pau. I les dos reien de seguida, tot i sabent que el temps s’escorre entre els dits, van retindre eixe moment compartit.

Quan s’enrecordava d’ella ara i quànta falta li feia.

Marieta mirava el rellotge de nou. Eren les sis i mitja., dins d’una estona tornaria a sonar. Els números del rellotge eren també riatllers, com una joguina de xiquets: l’una portava barret, les dues eres uns angelets bessons..i així una esfera plena d’estels i figuretes gracioses.

Feia molt que no parava el rellotge, car no podia perdre’n gens ni mica de temps. Cada dia tenia una feina que li demanava tot el temps del món. A les set del matí, quan sonava el despertador, es vestia cómoda per anar a cercar allò que li faria viure un dia més. Es preparava la cantimplora que penjava en bandolera per portar-la més cómodament. A la cintura, un grapat de claus li pegaven la volta fent un cinturó, com el d’un soldat portant la munició per a la batalla. Pujava per la torre infinita cargolant-la en inacabables voltes i, de tant en tant , panteixava i descansava per agafar de nou l’aire que s’esvaïa dels pulmons enfeblits. Cada dos pissos obria una porta que després tancava en clau. Les precaucions eren poques. Tot un dia li costava arribar a dalt. Sempre en penombra mentre pujava, mai distingia colors, ni si fora feia sol o plovia. Només, si el dia era assolellat, entrava un poc de llum per les finestretes esquitxades que s’obrien en la paret de pedra gruixuda de la torre.

I quan arribava dalt, allí estava, damunt la palla seca una gallina, cantant alegre la posta de l’ou. Un ou daurat d’una grandària d’estruç, que es clivellava quan Marieta arribava. Marieta aleshores bevia de l’ou un poquet i treia la seua cantimplora per guardar la resta del líquid esbarós que tenia unes propietats extraordinàries: la joia oval li donava un dia més de vida.

Començava després el camí de tornada, una volta i una altra, baixant el que havia pujat. Quan arribava arran de terra ja s’havie fet de nit, es tancava en casa i per a sopar bevia del líquid d’or.

Tota una feinada per poder viure un dia més.

Però avui es preguntava si valia la pena fer tot el recorregut. Mirava el rellotge amb més mandra que mai i temptada estava de parar-lo tal i com li havia recomanat la seua amiga l’hivern passat. Però calia trobar alguna cosa que li meresquera la pena per poder gaudir-la. Decidida a eixir fora a buscar-la, canvià el recorregut i encetà el camí cap al riu. Ja de lluny, senqué el soroll de l’aigua lliscant veloç el seu camí etern, i com un flash-back la transportà als dies en què corria lliure pel camp sense cantimplores ni claus penjades a la cintura. Sentia la gelor de l’aigua i la mà del sol mentre feie el mort sobre el riu, car no li preocupava aleshores ni la vida ni la mort. Dies feliços on el temps corria espaiet. Rememorant-los, romangué estesa fent una ix amb els seus braços i cames, sentint el pessigolleig de l’herba humida del costat de l’aigua. I pensà que potser faria aquest passeig cada dia, i trobà bon motiu per parar el rellotge. La senzillesa és germana de la felicitat.

Entre les herbes, vegé de sobte una cosa estranya: unes flors creixents amb filaments multicolors que s’allargaven com serpentines fins anar a buscarla. Marieta s’alçà d’un bot i vegé unes sabatetes d’estar per casa de les que naixien les serpentines. Després mirà cap amunt i trobà una xicona que li va cridar l’atenció. Portava bateta d’estar per casa i caminava tranquil.lament pel costat del riu. Els filaments de les sabatetes es movien com gallardets gronxats pel vent de ponent i lluïen, amb un reflex de colorins. La noia no digué res, es posà la mà dins la butxaca i es tragué una pedreta de riu plana i menuda que li donà a Marieta. Després se n’anà creuant-se la bateta, que ja es feie tard. Marieta la resseguí amb la mirada, mentre premia ben fort la pedreta que s’escalfava dins la seua mà i es tornava lila claret. Sentí per tot el cos una tranquil.litat de tonalitats morades.

Aquella nit li va costar adormir-se car no sabia si arribaria viva al dia següent, era el primer dia en un any que no tastava l’ou daurat. Però al final el cansament se li va apoderar i va caure com una beneita.

Al matí següent es va despertar com tenia costum a les sis i mitja. Unes sabatetes d’estar per casa amb filaments multicolors estaven al costat del llit. I dins una noteta: “Estimada Marieta, et deixo les sabatetes per a que pugues vindre al riu aquest matí a tornar-me-les. Signat: la Guspi”.

Marieta es va posar les sabatetes i va caminar per damunt d’un arc de sanmartí que li va portar com una barqueta al riu. Allí li va tornar a la Guspi les sabatetes i se’n va acomiadar.

A migdia la seua amiga la va trobar damunt del llit, fent una ix amb el seu cos, semblava una estrela mirant cap al sol. Li obrí la mà dreta que estava tancada molt preta i va veure una pedreta plana de color lila que conservava encara l’escalfor de vida de Marieta. I poc a poc, com per art de màgia, anà apareixent una paraula impresa en la pedra: PAU.

Per la nit una altra llum tremolava en el firmament.

PINZELLADES

Inspirat en les il.lustracions de PINZELLADES I GUSPI

http://maijo-gino-art.blogspot.com/

Miquel tenia per costum anar cada dissabte de matí al mercat del barri. Agafava el seu maletí de pintures i s’asseia al banquet de pedra d’un raconet ombrívol, protegit de l’esguard de la gent que passejava sense pressa per fer la compra. No li agradava fer espectacle de la seua tasca, car només es dedicava a agafar apunts, encara que no de paraules sinó de colors. Així, primer es passejava per les diferents parades abans de triar aquell recer que li permetia veure sense ser vist tan a penes. Gaudia aleshores de la parada de verdures de la sinyo Carme, tota ben arregladeta amb els basquets reblerts de fruita i verdura que cobrien els escassos sis metres quadrats de tonalitats brillants i matisades de tots els colors imaginables. Fruïa només contemplant la pell rugosa i taronja de les mandarines de Borriana, o l’envoltori taronja i tibant dels palosantos de la marjal. Tomates roges i morades fetes de plecs i replegs que portaven encara l’oloreta dolça de la terra humida de la collita. Bajoquetes, pèsols i llentugues d’enciams amb tots els gradats del verd, grans i cruixents com rams de flors comestibles. Albergines allargadisses vestides a ratlles morades i blanques, estaven tan ben posadetes en el basquet, unes al costat de les altres, que donava gust veure-les, un regal de colors que animava la seua mà d’artista anhelant de copsar amb els pinzells el secret de la vivor del mercat.

Tico, el carnisser escuarterava el pollastre per a la paella de Senteta, que venien els fills a dinar el diumenge, i mentre l’escoltava lamentar-se de cóm s’havia pujat la vida i s’abaixaven alhora les pensions, disposava animada i ordenadament llonganisses, xorissos i mortadel.la de color rosa que Senteta vegé i demanà per a fer les rues dels berenars dels néts.

Enfront els germans peixcaters vigilaven que el gènere, pescat per la nit, romanguere fresc posant-lo vistós damunt del gel picat. Oraes refulgents i platejades del Grao convivien harmoniosament amb la sèpies de Guatemala i gambes de Vinaròs.

I tot es desenvolupava com cada dissabte amb consonant cerimònia: les dones feien cua i demanaven el gènere, algunes, les més atrevides tocaven les peces per fer la millor tria, i eren ateses per tenders somrients i alegres amb ganes de vendre. Era fàcil formar part d’aquest engranatge vivaç.

Però de sobte l’harmonia del trafec de gent, productes i paraules s’interrompé. El mercat a les onze estava tan concorregut que començaren les dones a demanar tanda i guardar-se la cua les unes a les altres mentre se n’anaven a comprar a una altra parada, amb tan mala sort que, unes per espavilades i altres per descuit, començaren a colar-se les unes a les altres i a protestar les agraviades fent una remor que s’inicià en la parada de la carn i continuà pel peix fins a la verdura. Un tumult que s’estengué tan apresa com els romanços d’amors i traïcions corrien pel barri. En pocs minuts, el mercat era una cridòria de paraules lletges i espentes seques. En la verdura es caigué una dona grassoneta damunt les maduixes i els plàtans, i tot seguit arramblà amb les pomes i la caixa de pintures del Miquel que caigué damunt del llenç que havia començat a pintar i ho empastifà tot. Aleshores una hèlix de colors, formes i crits giravoltà afagant velocitat d’atracció de fira, cada cop més depressa i xuclà el color de les verdures, el peix i fins i tot de la roba de la gent que romania astorada amb els ulls ben oberts agafant-se on podien per no ser engolits pel vent furient i xuclador.

Va passar tot tan depressa que a Miquel no li donà temps de reaccionar. Agafà la dona com va poder per a que no fos aspirada pel remolí violent fins que va passar el turment. Dones, xiquets i tenders es miraren a ells mateixos i els uns als altres i, tot havent comprovat que estaven sencers i sense cap esgarró, se n’adonaren que els colors havien desaparegut. Així, en la parada de verdures, les pomes, tomates i taronges semblaven una mateixa cosa d’un to tan blanc i malaltús que feien un poc de nosa. Els pollastres, i conills de tan lívids que eren, semblaven cadàvers de xicotets monstres extrets d’un planeta antic i malvat. En la peixcateria, les escates de les oraes, minuts adés platejades i refulgents, eren neu molla que es confonia amb el gel de la parada i ho omplia tot d’una cendra blanca i estranya. Fins i tot el cabell de vells i xiquets ere canós, sense distingir-ne d’edats, i els vestits, sabates i mitjons eren blancs, d’un blanc pesat i descolorit.

La pesantor del blanc, caigué sobre l’ànim esqueixat de Miquel i s’esvaí per uns instants. Per sort no durà massa el desmai, als pocs minuts obrí els ulls. Una veu de noia tral.larejava una cançoneta apegalosa. Miquel mirà al seu voltant i vegé unes sabatetes blanques que seguien rítmicament la cançoneta que cantava la noia. Un pompó de filaments de tots els colors del món, creixia com una flor en cada sabateta. Miquel somrigué, no volia formar part d’un univers descolorit i trist i la presència de la noia, aparegué com una ratxa d’aire fresc dins la tristor del mercat.

- Cóm et diuen noia?

- Guspi-contestà mentre feia un passet al davant amb les seues sabatetes de ballarina i s’inclinava dibuixant una graciosa reverència.

Guspi, semblava una noia divertida i desimbolta, l’única nota de color en la tristor que s’havia convertit el mercat.

- I cóm és que portes colors en les teues sabates Guspi?

- Les meues sabates són com la llum d’emergència dels edificis, com la gepa dels camells, o la cisterna d’aigua quan plou que ens salva de la secor de l’estiu. Tinc una reserva de colors com qui té una reserva d’energia. Aquestes coses passen de vegades, potser tu no ho has vist perquè ets un artista i els artistes esteu quasi sempre voltejats de colors. Però de vegades hi ha apagons. Només hi ha una manera de retornar el color al mercat i a tota aquesta gent: hauràs d’apropar el pinzell als filaments de les meues sabates, cercar el color que vullgues i pintar de nou el mercat tal i com el recordes en el teu llenç. Només així tornara a ser tot com adés.

Miquel va fer cas a la noia. Aparegueren de nou les tomates amb els seus plecs i replecs, cabells rossos i galtes rogenques, rostres morens i faldilles verdes, bruses a flors i albergines a ratlles. I com una glopada espessa i de tots els colors, a mesura que Miquel pintava en el seu llenç es pintava la realitat. I amb els colors, les rialles, i amb les rialles la cridòria. I amb la cridòria el bullici. I amb el bullici, la vida.

Guspi, es despedí de Miquel amb un bes en cada galta. Quan el besà, ell sentí un lleuger esbatec dins del seu cor, que de nou s’omplí de color i d’alegria alhora que xicotets filaments multicolors començaren a créixer en les seues esportives velles que l’acompanyaven en les escapades dels dissabtes.

I seguí pintant des del raconet ombrívol, lluny de la vista de la gent mentre tral.larejava una cançoneta que li va durar tot el matí.