LES ULLERES

Katia portava ulleres per veure millor els problemes. Quan algun ejercici de matemàtiques no l’entenia es posava les ulleres i ho veia tot clar: de seguida agafava llapis i llibreta i feia el plantejament per a resoldre’l. Cal dir que Katia anava a cinqué de primària, que és el moment on més dificils són els problemes  de matemàtiques.

Una vegada,  estava discutint amb els seus pares  perquè no volia menjar-se el dinar que li van escudellar. Com que la discussió entrava en un bucle que no portava enlloc, es va posar les ulleres i va ser capaç de seguida de negociar una solució. Va concloure que se menjaria el dinaret només una vegada al mes.

Així que Katia portava les ulleres dins la motxilla d’anar a escola , o bé en una  bossa menuda quan sortia a passejar amb els amics.

Un dia Katia es va oblidar les ulleres a casa, tot just quan es va trobar enmig d’un problema gros : va passejar tan lluny que des d’on estava va oblidar el camí de tornar a casa i no volia, orgullosa com era ella, preguntar-li ningú. Així que vinga a buscar per totes les butxaques de la motxilla i no trobava res. Tan sofocada estava, que la seua millor amiga , Míriam, se va oferir a acompanyar-la. Al final Katia va aceptar i quan arribà a casa la va fer entrar  la seua habitació i li va mostrar les ulleres. Míriam va dir que si ella tinguera les ulleres   les gastaria per a que la deixaren en pau dos xiquetes de classe que només feien que posar-se amb ella.

Katia, aleshores, li va dir que podia gaudir de les ulleres quan les necessitara. Se van abraçar  les dos i Katia va saber que millor que les ulleres és tindre una bona amiga al costat. Li tiraria una maneta quan les ulleres no li feren profit.

LA MAR EN CALMA

Quan la mar està en calma els pensaments s'asserenen.

EL AGUJERO

Érase una vez una marca pionera que fabricaba zapatos para niños pero que tenía un agujero. Ana, disciplinada y puntual,  era una de las trabajadoras de la empresa y la primera en llegar a la oficina. Llegaba incluso antes que las señoras de la limpieza. Su principal tarea era tapar el agujero con palabras.

Lejos de aminorarse, el agujero se hacía cada día más grande y Ana tenía que utilizar enormes dotes de imaginación (y de tinta) para tapar el agujero.

Un día Ana se puso enferma y no pudo ir a trabajar. Nadie más conocía lo que hacía, así que ese día el agujero se dejó sin tapar.

La primera que llegó a la oficina fue María del Mar, la mujer de la limpieza, medio dormida porque todavía no había logrado acostumbrarse los madrugones que le exigía su puesto. Iba tan despistada, que no vio el agujero y se cayó dentro. Mientras caía  abrió los ojos de par en par y vio que el agujero se parecía a una torre invertida. Esperó, curiosa, a ver qué sucedía.

Dos segundos después cayó  don Paco, el jefe, que mientras descendía estuvo refunfuñando todo el rato por el descuido de Ana: le cantaría las cuarenta cuando la viera, ¡qué se habría creido esa mujer!, ya se encargaría él de recordarle que en el trabajo uno no  podía eludir responsabilidades. Tapar el agujero era una de las tareas más importantes de la empresa.

María del Mar y don Paco llegaron al fondo del agujero casi inmediatamente, se miraron de reojo, rebotaron, y el impulso les llevó a toda velocidad hacia arriba como si de un muelle se tratara. María del Mar aterrizó en el despacho del jefe y don Paco en los servicios de la planta baja, al lado de los cubos, las bolsas de basura y las escobas.

Al cabo de una semana, cuando se había recuperado de su enfermedad, Ana volvió al trabajo. Llegó la primera, como siempre, dispuesta a poner nuevas palabras para tapar el agujero. Pero donde hacía siete días estaba el agujero encontró una nota dentro de un sobre: “Bienvenida Ana, espero que te encuentres mejor. Sube a verme esta mañana, vamos a lanzar un nuevo producto, las zapatillas saltarinas y te necesitamos para la nueva campaña de promoción. La dirección”. Entonces vio que salía un ratón blanco con un lazo rojo del agujero. Por lo demás todo estaba igual. Solo un poco de polvo acumulado en las mesas de recepción: “Si don Paco pasara el dedo por estos muebles  se enfadaría mucho”, se dijo Ana para sus adentros. Pero siguió caminando decidida y sonriente pensando en nuevas frases para promocionar el nuevo producto de su empresa. Tan contenta estaba que se olvidó de tapar el agujero.

EL VELL MONESTIR

La dona  es posa la pedra a la butxaca. És menuda i plana, no pesa. Porta set anys al calaix de la tauleta de nit, on guarda també  cartes antigues del seu marit. Dos tresors compartint el mateix espai.

La veus com agafa el cotxe, carretera i manta. Arriba a la zona muntanyosa que amaga al vell monestir. Puja la costera, i va comptant. Dinou voltes. S’atura, aparca a la vorera del precipici i resol que farà la resta del camí a peu. Als deu minuts d’anar per la senda es troba amb el vell monestir. Vol entrar i recòrrer les runes però no pot: han posat una reixa per a que ningú passe i pertorbe la pau de l’abandó. LLàstima. Havia previst entrar, passejar, recòrrer les passes de fa set anys quan li feie confidències al seu amant, quan, entre parets mig enderrocades, era presonera d’un desig salvatge  que feia olor a espígol i a timonet. Però avui no pot entrar. Tan se val. Segueix el camí que l’allunya de les runes, del seu record. A cent metres té una nova perspectiva. Sembla que la muntanya es prolonga amb les parets del monestir. Una construcció feta de muntanya. Una muntanya que acaba sent mig humana. Mira cap a dalt  i un voltor navega aprofitant les corrents d’aire. Segons com es mou sembla una ala delta. Allà les parets del monestir són agulles que ixen de la muntanya desafiants. Cap a l’est la mar s’eleva i espenta un veler  al cel que veu un puntet amagat entre les roques i les grenyes de les carrasques.

Pensa que és el lloc adequat per fer el que havia vingut a fer. Així que es treu la pedra de la butxaca que li va donar el seu xicot fa set anys “sempre que l’agafes te’n recordaràs de mi”, li va dir. Ara ja no vol saber res d’ell. La mira abans de llançar-la amb totes les seues forces. Sent que el gest té alguna cosa de ritual: la pedra que torne a les pedres.

El seu amor es perd en el temps.

Però abans de tornar al cotxe no pot resistir la temptació de dibuixar quatre ratlles en el seu quadern de supervivència abans que la romiguera o un terratrémol li neguen el que allí va passar.

APUNTS D'ARES

De vegades el cel està només a setanta kilòmetres de ta casa

CRÒNIQUES DE LA CIUTAT BLANCA

Paola obre els ulls astorada. No sap on és. Mira al seu voltant i cap quadre a les parets, cap record ni fotografia. Està en una habitació on predomina el blanc a les parets, als llits (llençols blancs, mantes blanques) i al sòl. Un número dalt la porta, 363, i gent que parla baixet al seu costat. Sent remor de paraules encadenades que se despengen com gotes d’aigua de boques primes i atemorides. Escolta entre xiuxiueigs “s’ha mort ahir” i també “el llit del costat”. Parla la filla de  la veïna. Paula vol moure’s però no pot i es pregunta si serà ella la morta. Però no pot ser, la mort té un color negre i allí tot és blanc. Obre més els ulls, és l’única part del cos que pot menejar. I ara veu  llavis que parlen espaiet,  que no sap quin secret amaguen,  i ulls que ploren interrogants “quant durarà doctor?”. La veïna està en les últimes.

Un àngel s’arrima (veu blanca, bata blanca) i li parla a l’orella:  “Paula anem a canviar-te d’habitació”. Té la veu dolça, el rostre amable, camina decidit. Les mans arrosseguen el llit. El corredor és ample i llarg, el carrer major de la ciutat blanca. Travessen sales, vestíbuls, màquines de cafè, gent que camina espaiet, a soles i en parelles. Altres asseguts esperen. Passes, bates, carros, plantes. Arriben i es detenen per fer la maniobra d’entrada. A la porta un altre número: 395. La veïna es queixa mentre l’àngel somriu: “tornaré”, li diu  moll a Paula. La seua veu sembla més greu, més opaca, més densa. Deixa punts suspensius quan se’n va.

Un home molt arreglat entra. Darrere la cortina que separa els llits,  Paula entreveu cóm es treu una sotana d’una maleta i resa un rosari de paraules que surten de la boca con les boles d’un mag. Després se’n va vestit de negre. La mort és negra. Una infermera diu “està molt maleta”, no sap de qui parlen si de la veïna o d’ella. La mort és un secret.

Al llindar de la porta apareix l’àngel. Paula parla, “cóm estic?”, ja pot moure mans i peus. S’incorpora. L’àngel diu “ja estàs bé, un desmai, no és res”. I afegeix “t’ajudaré a vestir-te”. Les paraules s’escampen, toquen l’orella i li fan sigolletes. Un alè elèctric li enerva els pits altre temps flonjos i li revifa el cos, tibant. Ell li ajuda a posar-se la brusa, la faldilla. Paula veu unes lletres taronja a la butxaca de la bata blanca. “Ja està, se n’anem”. L’acompanya al carrer. Cel blau, sol brillant. Quan surt veu les lletres brodades de la butxaca blanca “Xavier Devill”. La temptació té color taronja.

La vida, de nou, refulgeix.

BERTA I TOTS ELS MALS

Berta porta dreta des de fa set anys i ningú pot parar-la. Quan és hora d’anar a dormir cau en qualsevol racó de la casa sense ser-ne conscient. Açò li afecta al seu treball i  ha restringit notablement la seua vida social: no pot mantindre cap reunió formal, totes són pujant les escales  o al llindar de la porta, i quedar en els amics a prendre una cervesa o xerrar una estona, és també missió impossible, ja que el seu moviment continu l’impedeix mirar als ulls i mentre camina, les paraules mai estan quetes. I tampoc els pensaments.

Ja ha anat a tots els metges coneguts, de totes les branques i tots els colors. En la sala d’espera fa gargots al sòl perquè no para. El cas és que després d’anàlisis, entrevistes i plaques, el resultat és zero. Conclussió: no té cap mal, o té tots els mals que no es veuen. Així que ha aprés a conviure amb aquest etern passeig. Ara ha caigut al sofà de la saleta, cosa estranya perquè encara no és hora de dormir. Les cames comencen a unflar-se-li i després els braços. Potser reté alguna cosa. El seu cos és una caricatura d’ella mateixa, sembla  un ninot Michelin. Està a punt d’explotar, per això s’asseu al sofà, perquè ja no pot caminar més. Nota els seus ulls humits a punt d’esclatar. Un riu salat li esbara per les galtes i li xopa la samarreta que s’ha posat  avui i que s’ha estirat per fer-se d’un tamany enorme a mesura que ella creixia. El seu plor és tan gran que ix també dels dits de les mans i dels peus, és tan gran que no cap als ulls. Berta no para de plorar, mentre el menjador està amarat d’aigua. Diries que hi un diluvi dins sa casa. Plora pels seus pares que ja no hi són, pels seus fills que no ha tingut, pels amics que estan lluny. Plora per tot el que ha perdut en aquests set anys  recorrent camins ja coneguts. I només quan acaba de plorar pot seure’s i assossegar-se.

Ara només prega per a que el descans no dure set anys més.