PLOU

Des de feia mes i mig no parava de mirar cap amunt: els núvols negres conquerien el cel, mantenint-se angoixosos, sense desfer-se,  i produint un ambient humit i enrarit. La xafogor no tenia el color del sol i de l’estiu, sinò la grisor dels dies tristos que no se sap on comencen i on acaben. Nadja es trobava cóm el temps, sense saber on començava i acabava. Cada dia es  sentia més estranya en el seu propi cos, les ganes de fer se li acabaven i els pensaments se li enterbolien. Ja l’havia avisada Lola, la bruixa, que cada dos mesos com a mínim,  calia prendre un bany  de pluja  i de lluna per a mantenir-se viva. I el temps se li estava acabant. Ella, com les plantes, necessitava de la terra humida per avivar-se, per créixer i donar fruits. Tant era així que, com  que el temps no canviava,  fins i tot s’havia plantejat fugir a un altre país, on la pluja arribara més sovint sense tenir que patir tant esperant-la.

Però ves per on, que dimecres va tenir treva. Nadja es va despertar  a les cinc de la matinada pel soroll constant de les gotetes d’aigua que queien a la terrassa. Un somriure li va brotar, com una llavor que esclata. Va obrir les portes de l’habitació i va eixir cap a fora. Al poc,  l’aigua li va rentar el pel i mullar la camisola, deixant el seu cos xop tremolant a la llum de la lluna. Una dutxa d’aigua i de nit que la va deixar nova. De tan a gust que estava,  no es va poder adormir. Va entrar, va pegar la volteta al llit  i va seguir escoltant.

Quan es va fer hora de llevar-se,  ja  de matí, va trencar el bitllet de fugida cap al sud.

Es va vestir una nova alegria per a anar a treballar. Una música d’aigua  nodrint la terra li entregava de nou a la vida. 

RESPIRAR MÚSICA

Pasqual Ferrer era un músic afamat que tocava el violí. Sempre que podia, s’escapava al poble per a assajar les melodies que després interpretava a l’auditori de Castelló. Anar al poble li donava vida: allí respirava música.

Al poble vivia l’Anna, una veïna, que tenia sa casa al pany d’enfront de la de Pasqual i des del seu balcó podia veure l’habitació on ell  assajava, car aquest sempre tenia la finestra oberta  per a que entrara l’aire fet de sóns acompassats. I és que l’aire d’Ares replegava les notes de qualsevol partitura i les portava a la finestra de Pasqual, com un pardalet porta el menjar a les seues cries. Quan açò passava, Pasqual  inspirava profundamente, i aguantaba un poc  la respiració com si fes exercicis d’apnea. Llavors les notes romanien   per un instant en la seua ànima, i les gaudia un moment abans de soltar-les en forma de melodia a través de la vareta del seu violí.

Un dia que feie molt de vent, l’Anna tragué al seu balcó un paper on estava escrit el duo per a violí i violoncel d’Erwin Schulhoff. En una bufegada de vent que li va desfer la cua i gelar les galtes, les notes van anar a parar a la finestra de Pasqual. Aquell dia, ell, que abans no havia reparat amb ella, li dedicà una mirada i un somriure a mig fer, un instant abans d’obrir de bat a bat les portes de la finestra, dirigir el seu cos cap al carrer i començar a tocar.. La petita cambra de Pasqual es va convertir en un escenari improvisat i el carrer en un teatre, quan els veïns de cada casa,  en sentir la música,  van començar a eixir a veure què passava i es van quedar bocabadats en escoltar la interpretació.

Aquell dia, mentre entre la casa d’Anna i Pasqual hi havia un fil estret que els unia-un fil musical-i menys distància que mai, tot el poble d’Ares va respirar música. I és que, encara avui, es recorda un dia d’estiu de molt, molt de vent…

 

LA BOLA

A Maria Àngels la vida se li va fer bola. Pel matí la tenia a la gola i no se la podia empassar. Per sort va aconseguir colar-se-la i per la vesprada la tenia a l’estómac. Per la nit li fluïa cap als peus i se n’eixia pel del seu cos. Aleshores se li llevava un pes de damunt: arrastrar la vida com una bola pesa molt.

Esperava el dia en què es llevara de bon matí amb la vida als peus, que per la tarda pujara a l’estómac i de nit la tinguera a la gola. Només aleshores l’expulsaria en un vòmit i li entraria de nou una nova vida, més lleugera, més oberta i concreta, més amable, que puguera fruïr-la i saborejar-la com un dolç suau que se’t desfà a la boca.

TRADUCCIÓ SIMULTÀNIA

Rosarín era un poc trompellot i parlava tan ràpid que no se l’entenia . Açò era un contatratemps que l’impedia connectar amb els altres. Necessitava urgentment una traductora. Així que van buscar a Teresa que era una de les millors. Aquesta vegada la traducció simultània de cap manera la feia amb paraules sinò amb gestos, ja que la gonia de parlar tan depresa no li deixava a Teresa, tan professional com era en desxifrar paraules, cap altre remei. Era una intèrpret molt especial Teresa. Amb aquest treball va aprendre a aclarir amb gestos el que volien dir els altres. Un altre llenguatge. Teresa va arribar a ser a la llarga una bona còmica i una excel.lent ballarina de tant que va moure la cara i les mans en el seu treball. I tot gràcies a Rosarín que anava més depressa que un tren en marxa quan parlava. Si us fixeu podeu veure a Teresa fent dibuixos en l’aire traduïnt amb les seues mans tendres els pensaments de Rosarín. Hi ha poques com ella, dibuixar en l’aire una frase feta i ballar un diàleg amb les seues clientes.

DESAPARELLATS

Tot va començar a la tardor mentre Anna estava replegant la roba de l’estenedor. Hi havie un mitjó que estava desaparellat, cosa que no li va estranyar massa perquè no se sap per quin capritx del destí, passa prou vegades. Ja podia mirar sota el llit o posar el cap dins la rentadora o a la safa de la roba que no el trobaba. Així que sense acalorar-se massa ho va deixar al racó de les coses desaparellades, a la saleta, per si per fortuna tornava a aparéixer. A l’hivern va a anar a posar-se les botes per pegar una passejada per la muntanya i només en va trobar una. Açò li va estranyar prou perquè estava segura que les va guardar l’hivern passat a la mateixa caixa, la que ara estava a mitges. Va posar la casa cap per amunt i no va trobar res.La bota va anar a parar al racó de les coses desaparellades, i de tant en tant Anna la miraba sense resignar-se i tornava a fer la recerca per tota casa.

L’estiu va ser més dolent. Un dia al llevar-se del llit va veure que el seu marit no hi era i això que era diumenge i no havia d’anar a treballar. Va pensar primer bonament i sospitava que estaria trafegant a la cuina per fer el desdejuni. Però va baixar per les escales, va entrar a la cuina i allí no hi era. Va mirar per tota la casa i res, que no estava. El matí va portar a la tarda i la tarda a la nit i ell sense aparéixer. Un dia va dur a l’altre i a l’altre com els esglaons d’una escala que no portava enlloc. Anna pensava i pensava i no trobaba cap motiu pel qual el seu home se n’havia anat. L’Anna va quedar confinada al racó de les coses desaparellades sentadeta al sofà sense voler eixir de casa. Cap a la tardor trobà el mitjó blau marí de la primera parella mentre estava estenent la roba. Mai ningú es va posar més content per trobar algo així. Quan es va assecar va guardar els mitjons al calaix corresponent. La bota parella va tornar a l’hivern i l’Anna va aprofitar per a fer passejades per la muntanya a la primavera. Caminant esperava a l’estiu i només pensant en l’estació calurosa es posaba més contenta que un gíngol perquè sabia que li portaria el que més l’importaba. I així va ser. De vegades les parelles es fan i desfan i ningú et sap ben be dir per què. Aquell dia, ja a casa, al sofà de la saleta de les coses desaparellades un matrimoni de mitjana edat miraba passar la vida contents d’haver-se retrobat.

QUATRE MINUTS DE FELICITAT

Arribava el Nadal i era temps de bons desitjos i regals. Elvira va demanar una nina amb els seus complements: una pinta per als cabells , dos vestidets per a canviar-la, un carret i llençols i roba per a vestir el cabasset. Tot va arribar a punt i hora com cada nit de Reis, embolicats els regals amb paper brillant roig i daurat, Però a més de tot això va rebre un present molt especial que no havia demanat: era un penjoll que acabava amb una cartereta redona amb un missatge a dins “ací has de guardar quatre minuts de felicitat cada dia”. Elvira, encara que molt encuriosida, ho va trobar molt estrany perquè-pensava-la felicitat es té o no es té, no es regala. Però el penjoll era tan bonic que se’l va posar per a lluir-lo al coll i va sentir com la felicitat entrava dolceta dins del seu cos, com un suc de taronja en un dia d’estiu. Van passar els anys i la nina i els seus complements van anar envellint-se i trencant-se alguns vestidets de tant d’usar-los. Del carret de la nina ni us conte que de tanta matraca que li va donar només li va durar tres anys. Quan en tenia catorze, un dia que estava més avorrida que un gínjol, va mirar els calaixos a veure que trobaba i ahí estaven els quatre minuts de felicitat que se’ls va penjar enseguida al coll. En plena adolescència, on les coses no rutllaven sempre com volia, va ser una sort trobar l’obsequi i va comprendre aleshores que la felicitat també es regala i que es multiplica per quatre quan no te la quedes només per a tu. I així va ser quan li ho va obsequiar a una bona amiga. El suc de taronja tornava a escurar-li la gola com un desig dolç i suau.

TAN QUAN TABULA RASSA

Per a aquella xiqueta els dies passaven sense avançar. Tot el que havia aprés durant el dia, ho havia de tornar a aprendre de matí. No sabia per quin estrany motiu, per les nits s’esborraven tots els seues aprenentatges. Preocupada, va deixar de dormir per a retindre les seues ensenyances, pero ni així. Tot el que sabia de dia, s’escapava de nit per un forat de la memòria. Insistita en trobar el badall pel que s’esmunyia tot, com una serp que corcava els pensaments. Però quan més buscava menys trobaba. La recerca començava a ser desesperada. Fins que un dia va trobar el motiu de la seua pèrdua. Passava massa hores davant la tele i ere aquest aparell el que xuclava tots els seus coneixements. El dia que la xiqueta va prémer el botó de la tele per apagar-la, va començar a retindre tot el que sabia, va tornar a dormir per la nit i començà a omplir el got de la seua memòria. I com un nadó, s’inicià en les seues primeres passes i des d’aleshores tornà a saborejar la vida de nou.