Tots volien que fora trapezista, però Carolina no volia.
La primera vegada que va veure la trapezista no s’ho esperava. La va veure en una tenda curiosa, amagada entre vestits, arracades, penjolls i pulseres.
Li va fer l’ullet i li va llençar llampegades daurades des del seu vestit mínim fet de lluentons
De vegades Carolina es trobava com una trapezista sense xarxa, pujant lentament per l’escala de corda fins que arribava dalt de tot amb el públic esperant que donara el triple salt mortal. I ella, que encara no s’havia recuperat de pujar tant alt, de sostenir-se una escala que es mou mentre avança, alli estava, en el punt més àlgid de la carpa tremolant i paralitzada per la por.
El cas es que Carolina mai ha volgut fer el salt mortal. No. No sap. I no té cap ganes de aprendre a fer cabrioles. Tampoc té dots físiques per fer-ho. Li agrada del món del circ els lluentons daurats que li fan l’ullet. Li agrada l’espectacle, el teatre, somiar. Per a això fa falta disciplina i límits. Però no és el mateix.
Torna a mirar dins la tenda i veu de nou la trapezista. Són unes arrecades molt originals.
Decideix posar-se-les. Veu que li queden bé
Aquella mateixa nit, quan s’apaguen les lluns del teatre i ixque de puntetes a l’escenari a ballar “La simfonia de les meravelles”, la trapezista lluïrà, engronsant-en les orelles de Carolina.
No hay comentarios:
Publicar un comentario