LA PLANIFICACIÓ ENS MATARÀ

Aquesta és la història dels tios de Maria Angeles que van fer una sol.licitud per a anar a una residència de persones grans. El cas és que el tio va llegir en la premsa que l’administració tardava una mitja de set a deu anys per a concedir plaça, que hi havia una llista d’espera molt gran i que era tan i tan difícil trobar-ne una quan feia falta. Els tios sempre havien estat molt previsors, van treballar tota la vida per a comprar-se la casa on vivien, es van casar quan van fer un poc de replegueta, i encara que els fills mai van arribar, no els va faltar mai dinar a taula i algun que altra capritx. I, per sort, sempre es tenien l’un a l’altra.

Però ves per on que una tarda, després de pegar-li voltes a la notícia que el seu marit va llegir al diari, la tia va parlar molt seriosament amb ell: calia prendre una decisió i enviar demà mateix la instància, dins de deu anys a saber cóm es trobarien i qué farien. La tia patia de veure’s a soles en una casa gran on a saber quines malalties i impediments tindrien.

I pensat i fet a l’endemà van anar a primera hora a serveis socials I van entregar la paperassa. La tia va respirar tranquil.la. Almenys en les tres setmanes següents. A la tercera, després de passejar a Layla, la gosseta, el tio va obrir la bústia i va trobar una carta: cony! L’administració per una vegada va ser àgil, s’havien d’incorporar a la residència “El Bon Repós” en els set dies següents. Va ser pitjor que quan va rebre la carta per a anar a la mili!

La tia va plorar molt però al final van decidir anar-se’n. Layla es va quedar en uns veïns, almenys no se n’anava del barri. Els tios donaven llàstima amb la seua maleta anant-se’n a desgana per a no perdre la plaça.

Tinc por del dia que fagen estadístiques per a projectar els vius i els morts que serem dins de deu anys. I que a algú se li acudixca que hem de complir objectius. Ens la juguem xiquets.